El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Bel Olid

Sobre l'entrevistat...
Bel Olid

Bel Olid acaba de publicar Vents més salvatges amb Empúries

Bel Olid (Mataró, 1977), a Vents més salvatges (Empúries), ha aprofitat escenaris de lluita col·lectiva, per afegir-hi la vivència personal. Un recull de contes on els personatges apunten el món amb una mirada crítica, reivindicativa. Embutxacant-se la por per assenyalar i dir les coses pel seu nom. L’escriptora i traductora ens ensenya les dues cares de la societat: la miserable i egoista, i l’altra, la imprescindible: la solidària. On qualsevol canvi comença en un gest. En donar-te la mà. En escoltar-te. En ser-hi.

Text: Gemma Ventura

 

Entrevista

La perfecció només la veiem de lluny.

Les coses vistes de lluny acostumen a ser més maques que quan les veiem de prop. Això no ho podem negar. Tot i que per mi, hi ha bellesa en la imperfecció. Està bé poder veure-la, acceptar-la i viure-la.

Quan hi ha tanta tendència a fer tòpics i generalitzar-ho tot, reivindiques el matís.

Sí. Quan escric m’interessa explorar personatges que no siguin estereotipats. Que tinguin contradiccions, que em portin a altres llocs. Sóc molt anti Disney. M’interessa un altre tipus de personatge, que mostri les nostres contradiccions, que tots contenim el millor i el pitjor, i que hi ha una certa tria personal en què vols potenciar i què no.

Ens tapem els ulls davant la violència?

He volgut assenyalar els llocs on la societat no vol mirar. Tu no vols veure la gent que està a la presó ni la realitat que viuen, i jo t’ho vull ensenyar perquè això existeix.

Per evitar el dolor hi ha llocs on ja no es mira.

No volem reconèixer que el nostre benestar està carregat sobre l’esquena del malestar dels altres. Això ho hem d’acceptar i ens n’hem de fer responsables. Perquè jo pugui viure bé, pugui vestir-me, tingui un sostre, mengi tres cops al dia i tingui una vida bastant plaent, hi ha uns altres que ho estan passant fatal. Que no estant accedint al que jo tinc pel simple fet que sóc europea i ells no. Com que no ho són, no els deixem passar. Tanquem la frontera: ofegueu-vos al mar, moriu-vos de gana o a la guerra. Ens és igual, no us volem amb els mateixos privilegis. Això és molt dur. Però la nostra responsabilitat és acceptar que ho estem fent i veure com ho canviem.

Ens espolsem massa les mans?

Sí. No ens creiem que la humanitat som tots: nosaltres som més humans que els altres. Es deshumanitza tot el que no ens beneficia.

Per combatre l’egoisme, ens cal fer un exercici d’empatia?

El que buscava en molts dels contes era mostrar la mà estesa cap a l’altre. Això és el que dóna una mica de llum, ni que sigui per un moment, en un moment que pot ser fosc col·lectivament. Hi ha un conte en què una àvia d’Ucraïna va a una manifestació. Ella no té estudis, no té recursos, no té res més que la seva humanitat. Quan fa un gest, canvia la visió col·lectiva. I crec que això és el que volia assenyalar: a més de queixar-nos que  el món està fatal, podem veure també els gestos bells que hi ha?

I parlar i actuar en la mateixa mesura?

Sí. Els personatges són de parlar menys i d’actuar més. Jo potser parlo més i actuo menys, per això els personatges són el meu ideal.

Tenim un munt de pancartes plenes però a l’hora de la veritat ens les guardem.

Ens falta coherència. Ens omplim la boca de solidaritat, llibertat, pau, fraternitat i el que vulguis. Vas a qualsevol escola i els passadissos estan plens d’aquestes paraules. En canvi, la voluntat d’educar amb uns valors morals no els estem aplicant en la nostra vida diària. Valorem la nostra comoditat per sobre de la solidaritat.

Buidem les paraules?

Les paraules o ens les creiem de veritat o no. I crec que moltes d’aquestes no ens les estem creient.

Procures respectar les paraules?

Sobretot el que vull mostrar és que no cal fer un gest enorme. De vegades, un de petit, com mirar una altra persona com si fos una persona, està canviant el món. Ho tenim a l’abast. Tothom pot fer un gest que millori la vida d’un altre, ni que sigui durant tres segons.

A vegades són gestos tan minúsculs com valorar algú.

A l’últim conte, el de la revolució cantada a Lituània, una persona et dóna la mà i canta amb tu. Això no dura gaire estona. Segurament si en durés molta, acabaries pegant-te amb l’altre, perquè les persones ens tolerem en petites dosis. Però en aquest moment, el fet que algú t’ofereixi la mà t’ha fet la vida millor.

Et dóna la força que no tens.

O la comparteixes. La força de la comunitat no només és opressiva, també pot ser salvadora.

És necessari que ens mirem al mirall per plantejar-nos en què ens hem convertit?

A mi em costa no fer-ho. És una consciència dolorosa acceptar que fem coses que no ens agraden. Però no ens hem de quedar en aquest dolor, sinó que hem de fer alguna cosa per agradar-nos.

Per redescobrir-nos?

Per reconèixer la possibilitat de ser més humans. Per no negar-nos aquesta opció. Val, fem coses que no ens agraden. Però és possible canviar-ho.

Si anem amb rigidesa pel món, malament rai!

És molt estesa la rigidesa!

És allò de: “jo sóc així i ja no em puc canviar.”

Aquesta és una excusa molt habitual: “no, és que jo sóc així!” Bé doncs, no m’agrada! Per tant, planteja-t’ho: si t’agrada o no t’agrada. I si no t’agrada, ho canvies i si t’agrada, continues. Però el “jo sóc així” no és una excusa. “El sempre s’ha fet així” no és cap raó per continuar-ho fent així.

És que sinó la evolució seria impossible.

Ho continuem fent així, si creiem que s’ha de fer així. Si no, canviem-ho. Per tant jo sóc així, però puc ser diferent.  

Canvies molt?

Sí. A més, és un canvi que és important fer-lo visible. Si tu mires fotos meves dels últims deu anys, sóc moltes persones diferents, aparentment i interiorment. Perquè jo tinc la sensació que la vida canvia molt sovint.

Hi ha moltes contradiccions dins d’un mateix.

Sí, totalment.

I conviure-hi.

Conviure amb mi mateixa és motiu d’anar canviant, per fer-m’ho una mica més fàcil.

I escoltar els altres?

Els altres són més opcionals, perquè si no t’agraden, pots no escoltar-los. Aprendre a conviure amb tu mateix és ineludible. Aprendre a conviure amb els altres, ho és fins a cert punt: n’hi ha uns amb qui hi has de conviure per nassos, i d’altres amb qui ho pots decidir.

Tens interès per estar sempre aprenent?

Sí, molt. A més, tot i que la meva passió principal són les llengües i la literatura, m’agrada molt estar amb gent que fa coses que no tenen res a veure amb el que jo faig. Avui la Care Santos ha penjat al Facebook el que li ha dit el seu fill: “sabies que és científicament impossible que els porcs mirin el cel?” A la meva filla gran li agraden molt les ciències i de vegades m’explica coses que penso: ostres, quina sort tenir una persona a casa que s’interessa per coses diferents. Potser això va molt lligat amb la meva obsessió per la literatura i per llegir llibres que m’expliquin històries.

Tens interès per explorar.

I curiositat per la humanitat, per com funcionem.

En un dels relats apareix la consciència de dir: Jo sóc aquí i ells són allà. T’ho dius sovint?

Hi ha un relat que descriu un centre obert de Malta. Hi vaig anar. Aquesta visita em va canviar la vida, em va afectar molt perquè vaig tenir la sensació d’estar en un centre de concentració. Em semblava que la humanitat no seria tan estúpida de repetir-ho. Ja fa un any i mig que hi vaig anar, però en els darrers mesos hem vist coses tan bèsties com que a Dinamarca es prenguin les possessions dels refugiats que hi entren, o que es tiri gas a la gent que estan concentrats en un lloc determinat. Tinc una sensació molt desagradable. La idea que jo sóc aquí, tinc una vida i un privilegi, i que ells són allà, s’estan morint de gana, tenen unes condicions molt dures, no saben quin futur tindran, ni què els passarà als seus fills, durant uns mesos ha estat una sensació molt constant. Quan he anat a la platja amb els meus fills, he pensat: en aquest mar on ens banyem i ens ho passem bé, ara mateix s’hi està ofegant gent. El mar on gaudim de les vacances és el cementiri d’uns altres.

Aquesta sensació et pesa?

Sí i necessito fer alguna cosa. Com que l’única cosa que sé fer és escriure, és el que he fet.

Escrius: “es reben millor els que fugen de la guerra que els que s’escapen de la misèria.”

Sí, hi ha una jerarquia del que acceptem i del que no. Es compten els joves i els nens que surten d’aquests països i vénen cap a Europa. Quan surten hi ha una proporció de nens i nenes més o menys igual. Quan arriben, les nenes han desaparegut en gran mesura. Passen de ser cinquanta/cinquanta a ser setanta-cinc/vint-i-cinc. D’aquesta meitat de nenes que falten, ningú s’interessa d’on són, de què ha passat, de qui les té ni de què en fa. Les nenes són refugiades ja no de segona sinó de quarta. És possible que estiguin acabant en xarxes de tràfic de persones. No estem fent res, igual que no estem fent res pels qui s’estan ofegant al Mediterrani.

Es publica una foto d’un nen ofegat i ens remou. Però tot queda aquí?

Només suportem veure el que creiem que no és responsabilitat nostra i que no podem canviar. El primer món som molt hipòcrites, perquè si ens ho proposéssim, podríem canviar moltíssimes coses. Però això significaria renunciar a alguns dels luxes que tenim. Ningú vol renunciar a cap luxe. Jo estaré d’acord que tu tinguis deu, si jo en tinc dotze. Però jo no estaré d’acord en què tu en tinguis deu, si això vol dir que jo també n’he de tenir deu.

Sempre hem d’estar per sobre.

Hem d’estar per sobre i no hem de perdre mai. Això no se sosté. El que em preocupa és: amb quina legitimat tinc més dret jo que els altres a fer la vida que faig? Per què tinc dret a fer aquesta vida i l’altre no? Crec que l’altre també té dret a fer la vida que triï.

Per què t’interessa parlar de minories?

Perquè estem fent veure que no existeixen moltes persones que estan patint. Ens refugiem en una felicitat de cartró-pedra. Hem d’aconseguir una felicitat més real que s’ha de basar en la calidesa envers l’altre.

Veiem persones que viuen juntes, però que se senten molt lluny.  

És un tema que m’interessa: com ens protegim de compartir. Com som capaços de conviure amb gent que no parlem, ni mirem. Per això cal oferir la mà i sentir el calor humà.

Els adults diem als menuts: això no és per a nens. Posem massa murs davant la seva mirada?

És estrany perquè tan els intentem sobreprotegir, com els exposem a la cruesa més dura. Ara que ha esclatat el tema dels Maristes i que s’ha parlat molt de pederàstia, els nens estan veient els telenotícies. Els nens estan parlant d’això i no sé si, com a societat, estem apuntant amb l’energia necessària per oferir-los eines que els puguin servir. No sé si estem aprofitant l’ocasió per educar. Això passa moltes vegades, que els nens miren, són conscients, i nosaltres fem veure que no ho entenen. Desaprofitem l’oportunitat d’educar-los. La curiositat és inesgotable fins que la frenes tantes vegades que s’acaba.

De petita, en tenies molta?

Sí, i me la frenaven molt, però l’he continuat tenint.

Com l’has cuidat?

Sóc molt tossuda. A mi m’ha salvat la tossuderia. Imagino que en molts casos també m’ha condemnat. Quan creixes ja pots buscar els canals per satisfer la curiositat.

Tens fills?

Tinc dos fills biològics: la Bruna i en Blai, que tenen 14 i 12 anys. I tinc la filla de la meva exparella, que ara té dos anys i que hem tingut una relació molt intensa, però no és la meva filla biològica.

Com a mare, que procures tenir present quan els eduques?

Els fills són les persones que et poden arribar a conèixer millor del món. Cal una certa honestedat en les pròpies contradiccions. El més important que vull transmetre als meus fills és que els estimo, i tot el que vol dir això: que els cuido, que em preocupo per ells, que vull que siguin bones persones, que m’interessen.

En un dels contes apareix el “no sóc teva”. L’amor s’entén des de la possessió?

Em moc en ambients relativament marginals en què s’està fent molta feina per desocupar el concepte d’amor tradicional, romàntic, monògam, possessiu, Disney. La comèdia romàntica americana ens fa molt infeliços perquè està obviant l’esforç en la comprensió i en l’acceptació de l’altre. A mi m’interessen més unes relacions que donin espai: que tu puguis ser tu i que jo pugui ser jo, i que quan ens trobem estiguem bé. No és fàcil perquè ens han educat per ser possessius, per ser inflexibles, per controlar i ser controlats. La meva recerca en el camp de l’amor va a favor d’una generositat cap a l’altre. Si t’acostes a una altra persona per establir-hi una relació és perquè t’agrada com és. Per tant, posar molts límits a com és l’altre està fent que te’n desenamoris.

Es perd el respecte.

També el respecte a un mateix. És important que sapiguem conviure amb nosaltres i amb la nostra solitud, perquè llavors els espais que compartim poden ser triats. Quan comparteixes per voluntat, per alegria, per joia de viure, estàs compartint des d’un lloc més sa que si ho fas per necessitat. Perquè si arribo aquest vespre a casa i estic sola m’agafa un patatús.

A molta gent li fa por la solitud.

Aquesta por és una barreja entre les expectatives socials de família feliç, amb dos nens, cotxe, gos i tele. Això és el que ens venen que serà la nostra felicitat, i no ens plantegem si realment serà així o no. Hi ha molta gent que té fills per defecte, que té parella per defecte i que fa una vida per defecte: no he triat res a la meva vida, sinó que tot ho he fet perquè tocava. M’agradaria anar en contra d’això. M’agradaria, tot i que és difícil, triar cada dia la vida que faig. Per això també suposo que canvio tant, perquè no cada dia et ve de gust el mateix.

En el fons és fer-te responsable de la teva vida.

Sí. Tu ets feliç o no ets feliç, i has de saber els teus mecanismes. No has de carregar l’altre amb el pes de fer-te feliç.

Perquè de pas li carregues frustracions.

I et frustres tu, perquè tens unes expectatives de que l’altre t’ha de fer feliç. Quan no se’n surt, tens un problema molt greu.

Ens han intentat vendre la moto dient que la igualtat entre home i dona existeix.

Aquesta és una moto que ens han venut, que hi ha gent que l’ha comprat i que no sé fins a quint punt l’hem de continuar comprant. Gran part del meu activisme a les xarxes socials va en aquest sentit: d’assenyalar les desigualtats i les discriminacions masclistes allà on són, que són a tot arreu.

Encara carreguem els rols de gènere.

Qualsevol rol de gènere és discriminació en estat pur perquè vol dir que pel teu gènere has de fer unes coses determinades, que potser no et ve de gust fer-les.

Et van fer fora de la feina perquè estaves embarassada.

Sí i insisteixo que jo sóc blanca, europea, menjo, tinc feina, llegeixo, tinc amics. M’han fet fora de la feina, he estat discriminada moltes vegades, però em sento molt afortunada perquè els nivells de violència que rebo són suportables. Hi ha moltíssimes dones que no tenen aquesta sort. Que estan molt pitjor. Al primer món hi ha una igualtat teòrica que no s’està complint. Una altra persona, pel fet de ser home, cobrarà el 24% més que jo. Això s’ha d’acabar. També hem de ser menys paternalistes amb els feminismes de les dones que no són occidentals. Des d’Europa moltes vegades les mirem per sobre de l’espatlla, com si no fossin capaces de lluitar per la seva manera d’emancipar-se.

És la superioritat moral de la que parlàvem.

Exacte. I a mi em molesta molt. Crec que cadascú ha de fer la seva lluita, cadascú ha de veure com aconsegueix el seus objectius. Nosaltres no som ningú per anar donant lliçons perquè no estem tan bé com ens pensem.

Tallant-te els cabells, a què dius no?

Els cabells me’ls tallo, me’ls deixo llargs i me’ls tenyeixo i faig el que em sembla. Aquests canvis d’imatge, que tenen molta relació amb com duc els cabells, el que volen dir és que faig el que em dóna la gana. Per tant, quan em ve de gust dur-los llargs, els duc, quan em ve de gust ser pèl-roja ho sóc i quan els vull tenir blancs, els tinc. És una conquesta sobre el meu propi cos.

És la teva forma de dir que ets lliure?

Aquesta tria que faig cada dia, que si em mires un dia puc semblar un xicotot o no, forma part de la meva felicitat. La meva identitat i la meva expressió de gènere no són estables i això es nota i em sembla bé. Com que ho puc fer sense que la meva integritat física perilli, que si visqués en un altre país o en un altre temps no ho podria fer, doncs ho faig.

Ets una persona valenta, que no defuges del conflicte sinó que t’hi encares. Però què et fa por?

No ho sé.

No en tens?

A mi em fa por la por. Crec que el que més por em fa és que pateixin els meus fills. Això seria una por molt primària. Més enllà d’això, no sé si hi ha moltes coses que em facin por. M’hi hauria de trobar. Les abelles, però m’aixeco i me’n vaig!

Al llibre hi ha personatges que feien el mort al mar i s’aïllaven. Necessites tenir un lloc fora del temps?

Sí. A més, sóc del Maresme i el mar és una presència molt potent.

Què és per tu el mar?

El mar és important a la meva vida. He viscut catorze anys al costat de Montserrat, veient la muntanya i l’he trobat molt a faltar. Ara visc a Barcelona des de fa uns quants mesos. El veig molt sovint i és una presència que em tranquil·litza. Per això em fa tanta ràbia que l’estiguem convertint en un cementiri, perquè per mi el mar és una altra cosa. M’agradaria un mar més net.

Escrivint tens un estil directe, vas molt al gra. També tens aquesta actitud vivint?

Una mica massa. La gent del meu entorn de vegades se’m queixa d’una certa brutalitat en les formes, que si fos més suau, seria més fàcil portar-me. Però si que és veritat que tiro bastant pel dret.

Això t’estalvia que et prenguin el pèl?

Que em prenguin el pèl no m’ho estalvia. Si me l’han de prendre, me’l prenen igual! I me l’han pres unes quantes vegades. Però sí que m’estalvia bastants falsos amics. La meva manera de ser, que és molt directa, fa que la gent que realment s’acosta a mi, ho faci des d’una certa honestedat. Com que jo no sóc de fer bona cara si no em ve de gust, xoco de seguida amb la gent que sí que ho fa.  

És important per a tu la coherència?

És igual d’important la coherència que les contradiccions. Però no sóc de fer esforços. Si em surt, em surt i si no em surt, mala sort. Això és veritat que em dóna alguns problemes, però me n’estalvia molts d’altres.

Per què és important buscar la veritat quan escrius?

Més que buscar-la, la veritat la trobo i la miro. Escric perquè hi ha alguna cosa que m’ha tocat molt endins i és aquesta veritat que no sé si he trobat o m’ha trobat ella a mi. L’he d’explorar. I explorar-la per mi és escriure-la.

I seguir sent curiosa.

Sí, per trobar-me més veritats i per continuar ficant-me en aquests merders com visitar un centre obert i que de cop que m’agafi un patatús. La curiositat em posa en situacions meravelloses i horroroses.

T’agraden els extrems?

M’estimulen.


Font imatge: Neus Chordà

 

Franja: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí