El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Tina Vallès

Sobre l'entrevistat...
Tina Vallès

Tina Vallès: “A tots els personatges, siguin com siguin, me’ls estimo d’alguna manera”

Tina Vallès encomana entusiasme per les paraules i ho fa de la mateixa manera que als seus relats, en petites dosis i amb frases breus carregades d’intensitat. Immersa en el sector de la traducció i correcció, a l’observadora de veïns d’Un altre got d’absenta (LaBreu Edicions 2012) li apassiona escriure, llegir i que la llegeixin, però sobretot parlar del món de les lletres i de la literatura.

TextNúria JuanicoFotografia: Gemma Estadella

Entrevista

Fa ben poc has estat reconeguda amb el Premi Mercè Rodoreda per El parèntesi més llarg (Proa 2013). Abans, però, havies publicat Un altre got d’absenta (LaBreu Edicions 2012) i Maic (Baula 2011) i L’aeroplà del Raval (LaBreu Edicions 2006). Què diferencia la darrera obra de la resta?

El punt de partida. A altres obres, com a Un altre got d’absenta, parteixo de personatges reals. El parèntesi més llarg és ficció, són contes on tot és imaginat, amb personatges i situacions fictícies. No hi ha retrats com en altres llibres.

Un altre got d’absenta sorprèn l’absència d’una línia argumental; parles de personatges però no hi ha una història amb un inici i un final. Per què?

La meva idea era fer, salvant distàncies, una espècie de 13, Rue del Percebe; és a dir, agafar un edifici i el seu entorn i fer-ne peces. També, salvant encara més distàncies, fer una mena de La vida, manual d’ús de Georges Perec, tot i que ell se centra en els objectes i jo en les persones. No volia narrar sinó retratar, sense entrar massa en el terreny de la ficció.

En canvi a El parèntesi més llarg ja incorpores acció i els contes tenen una línia argumental.

Són contes diferents els uns dels altres, però hi ha una idea que els lliga a tots: aquest parèntesi d’aturar-se per pensar i perdre’s en els propis pensaments, el fet d’una pausa imposada, obligada o triada. Em fixo en situacions domèstiques en les que o tu o algú t’obliga a aturar-te per algun motiu com, per exemple, que se t’espatlli l’ascensor o que no trobis les claus de casa. Aleshores estàs sol amb la teva ment i et vénen al cap els pensaments més obsessius. Volia explorar això, i he escollit diferents situacions i personatges amb veus diverses.

T’ha costat desprendre’t dels personatges d’històries anteriors i posar-te amb nous protagonistes a El parèntesi més llarg?

No, més aviat ho necessitava. Amb El parèntesi més llarg he explorat un altre camp i he trencat amb el que he fet fins ara. Fujo de la descripció, passen més coses i hi ha més reflexió i introspecció. També he canviat el plantejament i el punt de partida, que es basa en la ficció. Hi ha més humor directe i menys ironia subtil; la meva intenció és fer riure i pensar. Són personatges amb un pensament espiral que acaba en deliri. Volia explorar aquest terreny.

Les situacions domèstiques i la quotidianitat són elements fonamentals en els teus relats. Per què?

Suposo que hi ha dos tipus d’escriptors: els que s’ho inventen tot i els que no. Jo no tinc tanta imaginació i m’interessa molt el dia a dia i la rutina. Vull retratar allò que tots vivim d’una manera o altra des d’un punt de vista diferent. M’interessa fer petits descobriments d’una realitat que és comuna a tothom.

Jugues molt amb l’estereotip del veí que coneixes de vista o amb qui t’has creuat alguna vegada. Què t’aporta aquest joc?

M’ho passo molt bé. Aquesta sociologia d’estar per casa em distreu i m’alimenta des de fa anys. Són una mena de retrats i de personatges que fan gràcia perquè més o menys tothom els coneix i els pot identificar amb algun veí seu, sobretot els que vivim a Barcelona o en blocs de pisos. M’interessen aquestes situacions forçades en què no hi ha relació de família ni d’amistat però es conviuen un munt d’hores i es comparteixen coses molt bàsiques, i a vegades íntimes. És gent amb qui no tens res més en comú que viure en un mateix edifici, però hi acabes establint relacions de tot tipus.

El fet d’escriure sobre aquesta realitat t’ajuda a entendre-la?

Sí, sobretot perquè jo vinc d’un poble i el fet de viure en cases separades no et força tant a parlar amb els veïns. Venir a Barcelona i coincidir amb gent a l’ascensor i a l’escala era nou per mi i ho vaig trobar fascinant. Quan vius en un poble la relació amb els veïns és molt invasiva, la gent sap a quina hora has marxat i has tornat. Véns a la ciutat amb la idea d’allunyar-te d’això i de ser anònim, però quan portes un cert temps trobes a faltar aquesta relació del dia a dia amb els veïns i de saber una mica de cadascú. 

Malgrat que en ocasions retrates personatges solitaris o més aviat tristos, sempre hi ha un punt d’humor i d’ironia en les històries. Què representen aquests elements per a tu?

És la meva marca. Jo sóc així, sempre faig la conyeta. És una espècie de sentit de l’humor que intento que no sigui ofensiu. A tots els personatges, siguin com siguin, me’ls estimo d’alguna manera. La idea és fer una broma inofensiva però alhora que faci pensar, que sigui crítica i que doni un joc d’imatge.

Quin paper juguen la realitat i la ficció en les teves obres?

En el cas d’Un altre got d’absenta Maic tenia la frontera entre realitat i ficció bastant clara, però a El parèntesi més llarg ja es difumina molt. Cada conte és diferent i a cada conte la frontera està més o menys marcada. De fet, El parèntesi més llarg ha representat una manera d’escriure diferent, absolutament deslligada on m’he deixat endur per la ficció. Ha suposat un parèntesi, que espero que encara no es tanqui perquè ha estat una mena d’alliberament.

Tens un estil propi molt original, que juga força amb les metàfores i els símils a l’hora de descriure escenaris i personatges. Com construeixes aquest estil?

No sóc d’escriure i reescriure, sinó que ho tinc tot al cap. Vaig donant voltes a una idea fins que trobo la manera d’escriure-la i m’hi poso, de manera que sempre tinc la base abans de començar. Aleshores l’aboco i treballo el text. No escric a raig però gairebé. Amb la reescriptura acabo de polir petites coses però poc, perquè intento que no es trenqui el ritme de la narració. 

Què et suposa més feina, trobar una idea per escriure o el fet de traslladar la idea al paper?

El que em costa més és trobar la veu o el to del conte. La manera d’escriure és molt important per a mi. És bàsica i fins que no la tinc no arrenco, tot i que la idea també és important.

En aquest sentit, el fet d’escriure contes i no novel·les implica canviar de veu narrativa en poc temps. Et suposa un problema?

Tinc molt poca paciència, i canviar de veu cada deu o quinze pàgines és ideal. Tot i que hi ha alguns contes amb veus molt similars, la immensa majoria són completament noves.

Et planteges escriure una novel·la més endavant?

Ara per ara m’interessa el gènere del conte per seguir-lo treballant i no el considero un camp de proves per després fer una novel·la. Per mi són gèneres diferents; hi ha grans contistes que fan novel·les pèssimes, hi ha grans novel·listes que quan es posen amb el conte no van enlloc i n’hi ha que dominen els dos gèneres perquè són uns afortunats. No descarto fer una novel·la més endavant però ara continuaré amb el conte, que tot just m’hi estreno amb El parèntesi més llarg.

Com veus el panorama del conte català? Creus que la novel·la li fa ombra?

Al gènere del conte, no sé per què, hi ha un cert tipus de públic que no s’hi atreveix. Suposo que és el cansament de canviar de veu narrativa un cop l’has enganxat. Hi ha una tendència a valorar més la novel·la que el conte, fins i tot des del punt de vista dels crítics i dels editors. És un prejudici que no sé massa d’on ve, perquè precisament a la literatura catalana hi ha més bons contistes que no pas novel·listes, tant ara com abans.

Què t’empeny a escriure?

És molt senzill; m’ho passo bé escrivint, llegint i quan la gent em llegeix. Tot junt fa que escrigui. M’agrada veure que la gent fa interpretacions dels textos que jo no m’havia plantejat. Això és el que més em motiva a l’hora d’escriure.

Participareu a la lectura col·lectiva que farem d'El parèntesi més llarg  amb la Tina Vallès? Us hi esperem!

 

Franja: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí