El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

2- 6 d'octubre Capítols II a IV - Pilar Prim

Quin goig de lectura compartida!

Si us sembla, parlem una mica d'un tema que ha aparegut en els vostres comentaris a la sessió anterior. Som-hi, doncs!

Narcís Oller i el Modernisme

Narcís Oller és un autor enquadrat en el procés de modernització, consolidació i diversificació literària endegat en els anys de la Restauració borbònica, que inicià i consolidà la seva carrera novel·lística en la dècada de 1880, com hem vist, amb la publicació de La papallona (1882) i L'escanyapobres (1884). Cal recordar que aquesta és la dècada de gestació del Modernisme, i que el primer grup d'intel·lectuals de la revista “L'Avenç” (1882-84), en valorar positivament l'estètica naturalista com una via vàlida a aprofundir, van acollir favorablement les primeres obres de Narcís Oller.

Durant la dècada següent, Oller serà objecte d'una valoració crítica com la que li dedicà Jaume Brossa en un article publicat a “L'Avenç” l'any 1892, on assenyala els punt febles de La febre d'or.

Pel que fa l'actitud d'Oller envers el Modernisme, en les Memòries literàries es manifesta “absolutament refractari a les formes i tendències que anaven dibuixant-se en el nou art batejat llavors de Modernisme”. [1]  Aquesta afirmació taxativa contrasta, però, amb diversos fets:

- El primer:  que Oller es mostrà sensible a certes qüestions nuclears del Modernisme, com ara la consideració social de l'artista i el problema de la seva professionalització.

- El segon:  amb les excel·lent relacions que va mantenir amb alguns dels més destacats escriptors modernistes com en Raimon Casellas, i sobretot amb Caterina Albert (Víctor Català), fins al punt de convertir-la en la interlocutora de les seves Memòries literàries.

La relació epistolar i personal amb Caterina Albert s'inicià l'any 1902 arran de la lectura que Oller va fer dels seus Drames rurals, i de l'interès i l'admiració que la prosa d'aquesta autora li va desvetllar. És molt interessant de remarcar el procés de composició paral·lela en el temps de les novel·les Pilar Prim i Solitud durant l'any 1904, i les similituds que han estat estudiades entre ambdues novel·les, [2] així com la confiança en el criteri de l'autora que motivà el viatge de Narcís Oller a L'Escala amb el manuscrit de Pilar Prim, segons ens explica a les Memòries: “Per fi aquell estiu de 1905 dono terme a ma Pilar Prim, i com vostè recordarà bé, acompanyat de la meva filla i ple de temors i dubtes sobre la bondat de la tasca acabada amb tanta lenttitud i pena, vaig a l'Escala a rebre, alhora que la carinyosa hospitalitat de tots vostès, l'encoratjadora empenta que em mancava per a decidir-me a entregar amb esperit tranquil el manuscrit a mon car editor”. [3]

- I en tercer lloc: l'impacte que li produí l'aparició dels grans narradors modernistes és materialitzà en un sentiment de crisi, sobretot pel domini i la riquesa de la llengua literària que mostraven les obres d'aquests autors: “El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marià Vayreda acabaven d'aportar a la nostra literatura em feia veure la pobresa del meu”.[4]  Aquest és, sens dubte, un dels aspectes que contribueixen a fer llarg i penós el procés d'escriptura de Pilar Prim, com veurem, però també té la funció positiva de motivar-lo a introduir canvis substancials en la seva forma de novel·lar. S'ha de notar que tant la Bogeria com Pilar Prim pertanyen a una etapa important en la transició en l'estètica i la tècnica narrativa d'Oller, on experimenta i introduiex progressivament canvis molt significatius en el seu patró realista i naturalista de novel·lar.

Pilar Prim evidencia, doncs, la voluntat de l'autor de posar-se a l'alçada dels nous corrents tot incorporant les novetats temàtiques, formals i estètiques:

 - Com a novetats temàtiques essencials, cal considerar el propòsit de centrar-se estrictament en un conflicte personal que el porta a un treball d'aprofundiment psicològic. Pilar Prim és una novel·la d'interiors i d'interioritats. Tot i que no abandona pas el moralisme, l'autor posa molt més èmfasi en els processos psicològics que no en els esdeveniments, els quals són comptats i tots estan en funció de plantejar el conflicte i fer avançar el procés interior d'autoconeixement i d'alliberació final de la protagonista. També és significativa la pèrdua de protagonisme de la crònica de les transformacions socials i econòmiques que comporta la industrialització; les realitats socials de la burgesia que trobem en Pilar Prim són les d'una classe social plenament consolidada, i, en aquest sentit, és coherent amb la línea evolutiva d'aquesta temàtica examinada en el conjunt de la seva obra narrativa.

- Formalment, introdueix novetats en l'estructura, el punt de vista narratiu, la llengua i l'estil. L'estructura de Pilar Prim resulta molt més equilibrada que la d'algunes de les novel·les anteriors, com Vilaniu o La febre d'or, gràcies a un procés de fragmentació i de condensació (selecció d'episodis, estalvi de descripcions, ús de la reticència...).

Pel que fa el punt de vista narratiu, renuncia al clàssic narrador omniscient per potenciar l'omnisciencia limitada i la diversitat de punts de vista dels personatges mitjançant l'estil indirecte lliure.

Per últim, cal lloar un treball intens, en el camp de la llengua i l'estil, a la recerca de refinament, expressivitat, suggestió i enriquiment de recursos (adjectivació, comparacions, metàfores, símbols...).

- Com a novetats estètiques cal assenyalar l'aproximació a la novel·la psicològica i el punts de contacte amb el Modernisme. L'acostament a l'estètica modernista es pot concretar, ultra la preocupació per la llengua i la lluita implícita entre l'individu i la societat, en certs trets simbolistes com ara el refinament sensual, el to crepuscular i malenconiós, les “correspondències” natura-sentiments de filiació romàntica, i algunes pinzellades més com són les referències a l'òpera de Wagner o la nota prerafaelita, mescla de misticisme i sensualitat, de la madonna del Sarto que evoca inequívocament el rostre i la figura de Pilar Prim. Un altre aspecte interessant però que l'aproxima a la concepció del modernistes és l'oposició camp vs. ciutat, on la importància de la cultura radicada a la ciutat és l'element de regeneració d'ordre espiritual superior al primitivisme de les forces de la natura, el paradigma de la qual són Els sots feréstecs de Raimon Casellas. En contraposició, en altres moments de la primera part de la novel·la també és interessant apuntar que en l'èxtasi davant de les belleses de la natura i de la seva força regeneradora hi pot ressonar vagament la visió poètica de Joan Maragall. Això és així perquè Oller confia en el procés artístic de l'escriptura literària com una eina per comprendre i fer comprendre el món.

A propòsit de Maragall, primer traductor de Nietszche al català, no és casualitat, tampoc, que Deberga en el capítol IX llegeixi Aurora, obra del filòsof alemany. Un darrer aspecte importantíssim a remarcar és que en procés de consciència i alliberació moral dels protagonistes hi és present implícitament el pensament filosòfic de Nietzsche que propugna la llibertat moral de l'individu, i la teoria de la voluntat i l'autorelaització de Shopenhauer que planen en un ocult segon pla de la novel·la i que la brillant lectura de la professora Rosa Cabré ha tret a la llum: “si tot l'aparat filosòfic ha restat ocult és perquè, en els darrers anys de la seva carrera d'escriptor, Oller, a més de millorar la llengua i superar algunes possibles inseguretats, estava convençut que l'estil no era un ornament, sinó l'expressió mateixa del tema i del món a través d'una consciència.” [5]

En conclusió, amb tots aquests elements, podem considerar Oller un modernista?

Personalment crec que no, Oller no és un modernista. Oller és un escriptor modern sempre amatent a introduir la modernitat en la seva obra i en la novel·la catalana. Crec que el que cal considerar és que el Modernisme constituí un estímul importantíssim en l'evolució de la seva narrativa.

Passem ara als capítols d'aquesta sessió de lectura:

 

Capítol II - Un llarg camí de pujada

Segona part del viatge. Les Dou prossegueixen camí, en aquest cas en cotxe de cavalls des de Ribes fins a Puigcerdà, tot iniciant, real i simbòlicament, un llarguíssim camí de pujada.

En aquest segon capítol el món exterior pren protagonisme en les descripcions del paisatge en un llenguatge intensament poètic i suggestiu, però cal no oblidar que no es tracta d'un contacte directe amb la natura, sinó que el paisatge és contemplat des de dins del carruatge, per tant és un espai obert que s'albira des d'un espai tancat en el qual la finestra (motiu que es repetirà en capítols següents) fa la funció de llindar simbòlic.

El paisatge és importantíssim perquè no és un simple marc extern el que es descriu, sinó que el paisatge és precisament el correlat objectiu dels estats d'ànim dels personatges. Dit en altres paraules, les descripcions del paisatge no són un objectiu en si mateix sinó que tenen la funció d'acordar-se als estats d'ànim dels personatges i subratllar-los.

En el capítol anterior Oller havia plantejat el tema de la dona insatisfeta, un tema central en la novel·la del segle XIX, en aquest cas la dona encara jove, vídua d'un home vell amb qui havia contret un matrimoni de conveniència, i que sent l'anhel d'una plenitud que no ha viscut mai. Un altre tema que planteja també és el de la noia casadora, i aquest no és un tema baladí perquè determinarà un aspecte essencial com és el de la correlació de forces entre Pilar i els Ortal, com veurem, i, subsidiàriament, el de la rivalitat entre mare i filla

Estilísticament mostra ja el tempo narratiu, aquells problemes de proporcions dels episodis que tant preocupaven l'autor els resoldrà construïnt la novel·la a base de la condensació d'elements i d'episodis. En aquest cas se serveix del recurs epistolar de la carta que Elvira escriu als seus oncles, que, per una banda li permet de seguir amb l'alternança de punts de vista narratius amb que va desenrotllant la novel·la, i, per altra ens dóna més elements de caracterització del personatge d'Elvira, i, sobretot, de les relacions entre mare i filla, ja que mostra un lligam estret entre la noia i els oncles, i molta més confiança i complicitat amb la seva tia Julita que no pas amb la mare.

 

Capítol III - Natura i ànima

Marcant un contrapunt amb el final del capítol II, a la Pilar els cunyats li resulten odiosos, i l'estiueig se li presenta com un descans temporal de “la fèrula  cruel i contínua de l'Ortal, aquell cunyat que ella odiava amb tota l'ànima”.

Per a ella és un parèntesi de tranquil·litat i d'independència, que fan però patent la seva supeditació als homes de la família: materialment dels Dou i Ortal, afectivament del seu fill i el seu pare. Aquests darrers dos homes, però, que l'estimen no la poden ajudar perquè són un nen i un vell malalts.

Cal destacar com en el marc de l'estiueig segueix la identificació entre els estats d'ànim i la natura, en particular en els moments de presciència de llarga tradició romàntica com el capvespre i la boira. Té un molt especial interès el moment d'introspecció des del cim de la muntanya i per sobre del mar de boira, talment com en el famós quadre de Caspar David Friedrich, El caminant sobre el mar de boira, on Pilar contempla la seva vida passada, present i futura plena de tints negres. És en aquest context on retorna a la seva ment la figura d'en Deberga. Pilar arriba a la conclusió que no ha  nascut per ser feliç; es lamenta d'haver cedit passivament a un matrimoni d'interès concertat per la seva tia i, en una clara transferència, apareix en la seva ment la idea de convertir en Deberga en marit de la seva filla.

“L'Elvira seria feliç. I ella?... Ella hauria trobat la clau de la seva independència. Únicament un home llest, home, com aquell, podria servir-li de puntal”.

En Deberga se li apareix com a salvació, i malgrat que en principi no gosa encara confesar-se a si mateixa quina és l'autèntica naturalesa del seu desig, la imatge d'aquest home emergeix de nou omplint de sensualitat cada racó del seu pensament, per més que la rebutgi, esporuguida de si mateixa.

El que es planteja aquí explicitament és, per tant, el conflicte, el tema central de la novel·la:  el del  testament tirànic del difunt marit, un vell gelós més enllà de la mort; el del sotmetiment de la dona a l'injust usdefrutit condicional, i a la falsa moral social que la condemna a una viduïtat perpètua o a la calumnia i les murmuracions.

Un cop plantejat el conflicte, per rebaixar el dramatisme i aportar noves dades sobre els personatges, fan aparició els Roig, mare i fill, dels quals en construeix uns retrats caricaturescos que ens permeten constatar la vis còmica de l'Oller. El personatges plans i d'arrel costumista de na Pomposa i el seu fill Rossend estableixen un irònic i grotesc contrast i fan avançar la trama narrativa pel terreny de les rivalitats i enveges covades que esclataran més tard en el motiu de la calumnia.

 

Capítol IV - Un pom de flors

El motiu del ram de flors que arriba al xalet de les Dou sense targeta és un motiu prou ambigu per deixar volar la imaginació de l'Elvira. El punt de vista es desplaça cap al persontage de la noia i el narrador ens fa partíceps de les seves emocions i del seu desig envers en Deberga.

Quant a la Pilar el capítol és important perquè fa avançar l'evolució psicològica del personatge i la consciència del seu conflicte: “Ella no havia nascut per a ésser feliç!”.

Quant al marc, Oller ens presenta més escenes de l'estiueig burgès que lluny de destacar el tipisme de l'indret no fan més que reproduir a petita escala els rituals socials de la vida a la ciutat: la sortida de missa i l'anar a la pastisseria a comprar les postres del diumenge. De fet, el capítol és important perquè situa l'ideari de l'autor quant al tema de l'oposició camp vs. Ciutat dels modernistes, on a la ciutat com a focus cultural se li atribueix un paper positiu i regenerador de l'esperit enfront del primitivisme de la natura: “Aquella enyorança de cultura que corprèn al ciutadà al cap de pocs dies de trobar-se al camp”. És interessant observar com la presència dels estiuejants desnaturalitza l'espai i converteix la població rural en una reproducció a petita escala dels costums burgesos ciutadans: “Com a la sortida de missa d'una gran ciutat, aquella via estreta i llarga i amarada de sol per la poca alçada de les cases, era plena a desdir de senyores molt vestides, passejant o formant rotllos, sota alegres cúmuls d'ombrel·les virolades, amb els homes i joves de la crème forastera”.

És a la confiteria del poble on es confirma que del pom de flors era un present d'en Deberga.

El capítol el clouen dues trobades més, una d'enutjosa amb la Pomposa Roig i el seu fill, i una de molt més plaent... I és que precisament -i simbòlica!- pel cantó del sol ixent apareix en Deberga.

Després que l'Oller en els capítols anteriors ens hagi comunicat les emocions i els desitjos de la Pilar i de l'Elvira, com és de preveure, la trobada no pot ser més emocionant, intensa i carregada de dolces expectatives per part dels tres membres del triange Pilar-Deberga-Elvira.

El diàleg amb la mestressa de la botigueta té la funció de preparar l'estat d'agitació creixent en les dues dones i l'aparició final d'en Deberga arriba en el punt òptim del climax d'un retrobament llargament desitjat.

Nosaltres ens seguirem retrobant en aquest espai de gaudi que és la lectura compartida.

Maria Nunes


Notes a la introducció:

[1]  OLLER, Narcís. Memòries literàries. Història dels meus llibres, Barcelona, Editorial Aedos, 1962, p. 337.

[2] CÒNSUL, Isidor. Pilar Prim i Solitud dins El segle romàntic. Actes del Col·loqui Narcís Oller. Valls, Cossetània, 1999. p. 223-229.

[3] OLLER, Narcís.  Op. cit., 1962, p. 390.

[4] OLLER, Narcís.  Op. cit., 1962, p. 338-339.

[5] CABRÉ, Rosa. Pilar Prim o la voluntat de viure. La novel·la i la seva història, Pròleg a OLLER, Narcís, Pilar Prim, Valls, Cossetània, 2014, p. 46.

[6] CABRÉ, Rosa. Op. cit., 2014, p. 9-10.


Imatges, de dalt a baix:

1. Narcís Oller, "Memòries Literàries" 
2. Caterina Albert 
3. Collada de Tosses 
4. Caspar David Friedrich, Wanderer 
5. Claude Monet, El passeig 
6. Balneari Montagut, Ribes
7. Pom de flors 
8. Bavarois 
Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "2- 6 d'octubre Capítols II a IV - Pilar Prim"

Magnific comentari dels capítols, Maria!

M'han cridat l'atenció moltes coses dels capítols. En posaré uns quant d'exemples.

 

En quan al aspecte psicològic:

Crec que l'Elvira és una noia bastant capritxosa. M'ha sorprès que no tingués res per a pintar, quan està envoltada de un paisatge excel·lent i si més no pot abocar-se al plaer de la pintura amb objectes : «No trobo res per a pintar. Tot és panoràmic; pertot arreu la muntanya em barra l'horitzó sense cel . Ves com resolc el problema de fixar la llum i l'aire sobre un fondo de tapís!» Penso que ella està més avorrida que la seva mare i això que tota la família política li deia que s'avorriria en el lloc d'estiueig (cosa que fins ara) no ha passat. De fet, també me n'adono que l'autor està jugant amb mi perquè ja em fa decantar per uns personatges o altres. Per a ser sincers, tindríem que saber concretament de perquè Pilar odia tant al seu cunyat Ortal.

 

En quan al llenguatge:

El narrador anomena Donya Pilar quan fa la descripció del paisatge i abans i desprès no. Perquè ho fa? Es per el que has comentat en la introducció, Maria, de què se'ns explica els estats d'ànim dels personatges femenins.

També m'ha agradat la primera pàgina del tercer capítol on l'autor descriu el pensament de Pilar fent repeticions de la frase: «Calia no ésser mare com...» on dóna èmfasi al paper que li ha tocat viure des de la perspectiva de mare i de filla.

 

Opinió personal:

Per altra banda, quan llegia la pujada em venia a la memòria «Solitud» de Catherina Albert i volia preguntar si tenien similituds les dues novel·les. Ja he vist que si.

 

 

Jo també m'hi he fixat, Carme! Més endavant l'anomenarà "la Prim"! Curiós...

També estic d'acord amb tu en les similituds amb Solitud. De fet, la primera "ascensió", tant nietszchiana, ja m'hi va fer pensar.

Ester F. Matalí

Primerament, moltes gràcies, Carme.

Quant als aspectes que planteges:

L'Elvira és un personatge antitètic a la Pilar, categòrica, inflexible i pragmàtica, tot i així, veurem que al llarg de la novel·la arribarà a un punt en què madurarà una mica. Però això ja arribarà. 

El "Donya Pilar" del capítol II correspon, en aquest fragment de la novel·la,  a la veu d'un narrador omniscient extern que adopta un tractament de respecte i marca una distància des de la qual narra allò que li passa pel cap a la Pilar en aquests moments.  La diversitat de maneres en què s'anomena la protagonista al llarg de la novel·la correspon a la diversitat de punt de vista narratius que Oller utlitza en la novel·la i que allarguen o fan més curtes les distàncies respecte el lector.

Evidentment, hi ha tota una sèrie d'aspectes comuns entre "Solitud" i "Pilar Prim" que seria llarg d'enumerar i que Isidor Cònsul ha estudiat. En les notes a la introducció dono la referència bibliogràfica, no em consta que l'article estigui a l'abast digitalitzat.

La introducció que escrius en aquesta sessió em sembla molt interessant, sobretot perquè planteges directament la pregunta que mentre avancem en la lectura de Pilar Prim se'ns formula: podem considerar Oller un modernista? Jo també crec que no, malgrat que en aquesta obra hi hagi elements que l'acosten al Modernisme com ara la lluita individu-entorn social a fi d'autorealitzar-se com a ésser humà.

Moltes gràcies, Maria!

Gràcies, Maria! 

En la vostra opinió Oller no és modernista: en quin moviment l'emmarquem? O no cal classificar-lo perquè simplement beu d'aquí i d'allà? 

Sobre el paisatge i com l'explica voldria destacar que és absolutament pictòric i que sembla, llegint-lo, estar veient un d'aquells paisatges dels paisatgistes de finals del XIX. Precisament un dels llocs que els agravada pintar era la Cerdanya.

"empolsades de purpurina d'aram [les crestes]"

"la carretera de Barcelona, que blanquejava aquí i allà"

També quan descriu el ram i el ram que hauria regalat en Roig: 

"toia retallada, tornejadeta com una baldufa"

Pel que fa la baverois, vaig estar ben bé un quart d'hora buscant què caram era la barbe-roi. A mi m'ha semblat un toc d'ironia que Oller decidís anomenar-la d'aquesta manera (literalment "barba de rei"), en boca de la protagonista. 

Anotada queda, en vistes a la cloenda cool

 

Ester F. Matalí

Ei, i tant que Oller s'ha d'emmarcar en un moviement literari! En quin? En el corrent Realista i Naturalista dels quals ell precisament n'és l'introductor en la literatura catalana. En aquest sentit, el seu paper és importantíssim.

 

Quant al paisatge, Oller era molt donat a parlar de "pintar del natural" i d'una terminologia semblant . Precisament el seu primer recull de narracions breus porta el títol de "Croquis del natural" (1879). En part, és una terminologia heretada dels costumistes. Ara bé, els paisatges en "Pilar Prim" són clarament impressionistes i basats en la suggestió poètica.

 

Per mi, el "barbe-roi" és clarament és una bavarois. Tots aquests termes en francès, més endavant n'apareixeran més, denoten el refinament burgès dels protagonistes principals de la novel·la.

 

Pren nota, pren nota... wink

Aquests tres capítols, tan ben resumits per la Maria, em deixen amb tres aspectes que havia marcat al llarg de la meva lectura: una paraula, un ram i un eslògan lingüístic! 

- Fèrula: def. estar sota la fèrula de (algú) loc verb fig Estar sota la seva direcció severa, despòtica, etc. 

Paraula que apareix dues vegades, gairebé seguides i amb adjectius contundents, i que deixa clar bona part del destí de la Pilar: "la fèrula cruel i contínua de l'Ortal" i "la fèrula tremebunda d'aquell Robert"!

- Ram: un bell ram que ahir vaig penjar al meu instagram! Amb la fotografia de la meva lectura Un ram per a tots aquells que en vulgeu regalar un!

https://instagram.com/p/8eArZDiJpi/?taken-by=acarolbruguera

- "Parli'm en català": un tema que ja la Maria va apuntar en alguna conversa del primer capítol i és que Oller sembla clar que es decanta per la llengua catalana a través de les paraules que Elvira dedica a Rossendo:

"I, vaia, despulli's d'artificis, home: parl'im en català que el meu papà es deia Dou, i vostè es diu Roig, i la conversa ens ha dut per uns camins tals de franquesa, que tot el que sigui falsel pot fer entropessar molt fàcilment"....

"Parli'm en català" = eslògan que anys més tard i un pèl modificat es va fer seu el Consorci per a la Normalització Lingüística cheeky

Bona lectura!

En primer lloc la de la fèrula. Un terme que per la seva rigidesa és òptim per descriure la situació de sotmetiment de la Pilar Prim. D'ella i de moltes altres dones de l'època. Aquest és precisament el detonant que motiva Oller a escriure la novel·la. En la pròxima introducció en parlaré una mica.

Un bell ram de lletres! Observo que llegeixes l'edició de les Obres Completes de la Selecta. M'equivoco?

I finalment, la llengua!!! Tens raó en les observacions. També tinc previst de tractar el tema en una de les pròximes introduccions. Sou ràpids!!!!

 

 

      Cert! Concretament el primer volum de les Obres completes de Narcís Oller. Barcelona: Selecta,1985. 2a edició. 
Més que res per si m'animo i decideixo llegir-ne alguna altra wink

Bona tarda.

Del capítol II en la descripció del paisatge vaig notar, amb els meus companys de classe, que era un clar homenatge a Víctor Català pel seu llibre anomenat “Solitud”. Aquest capítol m’ha agradat posar-li el subtítol de “descripció” per què Oller és el que fa, descriure el paisatge que veuen les Dou.

El següent capítol el vaig trobar més psicològic. Podem veure que l’Ortal i Pilar Prim, tenien una relació... bé ja m’enteneu. Trobo que se’ns mostra una cara molt capritxosa de l’Elvira, ja que vol que el paisatge s’adapti a les seves necessitats per obtenir una bona pintura.

D’aquest mateix capítol en vull destacar un fragment Naturalista. Afirmo que és Naturalista perquè els Naturalistes deien; “l’home està sotmès a les lleis de l’herència i el medi” i això ho trobem on Oller diu: Com que venia d’una família infeliç ell no podia ser una persona feliç.

I per últim en el capítol IV, vaig trobar curiós que en Rossendo intentés conquistar a l’Elvira utilitzant la llengua castellana, però després vaig pensar que la llengua castellana en aquell temps, era la llengua que donava “classe”, per tant en Rossendo se les pensa totes per conquistar a l’Elvira acord amb la “classe” que té ella. Vaig trobar molt interessant el dialecte que hi ha amb la botiguera, on fan ús del Cerdà. Em va semblar curiós i a l’hora divertit.

Però el punt més fort del capítol és quan sabem de segur que el famós ram de flors que tants mal de caps ha portat és del misteriós Deberga... Creieu que vol alguna cosa més amb l’Elvira? I amb Pilar Prim? surprise

M'ha encantat el teu comentari, brugues10! Em trec el barret!

Em fa molt feliç que un estudiant faci comentaris. Fins fa molt poc jo era a l'aula fent classe als meus estudiants de batxillerat.

Bé, prou batalletes i anem al gra!

Estic molt d'acord amb les teves observacions sobre la descripció del paisatge i el personatge de l'Elvita, i em semblen molt encertades.

On m'has arribat a l'ànima és quan parles del naturalisme. En efecte, Oller és, com saps, qui l'introdueix en la literatura catalana (tot i que amb reserves perquè no acaba d'acceptar del tot el determinisme) la presència de les lleis del medi i l'herència (per afirmar-les o per qüestionar-les) tenen una presència en la seva obra des de la primera novel·la, "La papallona", fins a la darrera, "Pilar Prim". Molt ben vist! Això és anar per nota!

També estic d'acord amb tu quant al tema de la llengua. Més endavant hi dedicaré una introducció. En seguirem parlant, doncs.

I finalment, el famós ram de flors! Que si vol alguna cosa? Jo dira que sí...  

Continuarà!

 

 

Gràcies Maria pel teu mestratge,

S'ha parlat de la dicotomia de caràcters entre na Pilar i la seva filla n'Elvira. Jo no penso que n'Elvira sigui capritxosa, o no més que una al·lota de la seva edat. Penso que la gran diferència entre na Pilar i n'Elvira es troba en la maduresa dels personatges. En aquests capítols es deixa entreveure que na Pilar ha sofert molt en el seu matrimoni no s’ha alliberat del patiment amb  la viduïtat.  Ara pensa en ella, amb l'amor sí però sobretot en la seva llibertat. També pensa, com a mare, amb la seva filla i amb la seva felicitat. N'Elvira, en canvi, només pensa en ella mateixa. La vida encara l'ha tractada molt bé i sempre ha estat protegida.  És vera que se li ha mort el pare però creix protegida per l’ombra de la seva família.

Vol res en Deberga? És clar que sí. Ja hem vist que va "caure llastimosament” amb la Sra Roig, per cert, un personatge que me fa riure molt cada vegada que surt. Crec que no li sabria gens de greu "caure" amb na Pilar. Un altre tema és que s'enamori. De moment me sembla que no hi està però només és una impressió. 

 

Salutacions!

Margalida

Hola Margalida,

M'agrada molt tot el que dius, però m'ha cridat l'atenció quan dius que la Pilar pensa en la seva llibertat i no tant en l'amor. Personalment, veig en la descoberta d'aquest amor acabat de sorgir l'oportunitat de la Pilar de retrobar-se amb ella mateixa i, de retruc, plantejar-se els lligams que la uneixen amb la resta de personatges. És cert que la Pilar se sent desenganyada per la vida viscuda, però també és cert que contínuament s'autocensura i s'infligeix un determinisme flagrant: "Ella no havia nascut per a ésser feliç!"

Actualment segurament definiríem la Pilar com una persona amb molt poca autoestima, però el cert és que es mira la vida amb una passivitat absoluta i se sent incapaç d'actuar per contradir les actuacions dels que l'envolten: els Ortal, l'Elvira, els comentaris malintencionats de la senyora Roig... Crec que ella mai pensaria a exercir la seva pròpia llibertat -situem-nos sobretot en el context de l'època i en el paper/funció de la dona- si no fos per l'aparició d'en Deberga que actuarà com a impuls necessari per deslligar-se de tot allò que l'oprimeix.... o no....:)

Tens raó mmarta. Això és el que volia dir, que la Pilar veu en l'amor d'en  Deberga la possibilitat d'alliberar-se dels cunyats i de la vida que li fan dur. Per ella, l'amor d'en Deberga és alliberador, és alguna cosa més que amor per amor. En canvi, la filla no pensa, perquè no ho necessita, amb un amor "alliberador de...". Evidentment que na Pilar no és una dona del segle XXI i, en conseqüència, no se pot ni plantejar la possibilitat de ser lliure totalment sense necessitat de cap home. I molt manco amb aquest caràcter tan esporuguit que té. Tot i que he de reconèixer que encara no he perdut l'esperança que s'enforteixi una mica, dins les possibilitats de les seves circumstàncies, és clar.wink

Salutacions!

Margalida

Totalment d'acord. Crec que la Pilar ens sorprendrà gratament. :)

Fins aviat,

Marta

Salutacions, Margalida!

Gràcies i un plaer comptar amb els teus comentaris a la novel·la.

Hola a tothom aquesta és la meva quarta lectura amb tots vosaltres i com sempre amb molta il·lusió i les mateixes ganes d'apendre .
Tot just acabo de començar el segon capítol, a mi també m'ha recordat molt la pujada de Solitud de Víctor Català ,molt descriptiva, extremadament detallista amb passatges molt poètics però que transmet una sensació d'angoixa creixent ,al final del viatge crec que tots els lectors ens em sentit alliberats ,com si nosaltres mateixos arribéssim a terme.
Aquesta capacitat d'incloure al lector en els fets és una de les coses que més destaco d'aquest llibre ,per sobre d'altres títols que he llegit de Narcís Oller ( Bogeria i l'Escanyapobres )
Aquí ho deixo per avui ,seguirem llegint per anar descobrint els detalls de cada personatges i cap on van les seves vides.
Jordi

I esperem que no sigui pas l'última, Jordi!

Ens queda encara molta novel·la per anar descobrint i comentant aquesta capacitat narrativa de l'Oller que comentes.

Maria, després de la teva magnífica introducció és difícil afegir nous comentaris, encara que l'obra d'Oller sorprèn precisament per això, per aquesta quantitat d'aspectes i detalls que trobem en cada capítol i que fan de Pilar Prim, sense cap dubte, una gran obra.

Pel que fa al paisatge, certament actua com a reflex dels estats d'ànim dels protagonistes i tant està al servei d'aquests, en el sentit que sovint esdevé una excusa per introduir una "escena" introspectiva -pensem en el moment que Pilar es troba sola a la muntanya al cap.III o quan l'Elvira s'aboca a la finestra un cop rebut el misteriós ram de flors, al cap. IV- com  pot provocar un canvi d'estat en l'ànim dels protagonistes:

"I l'espectacle regenerador d'aquell bosc que, en mostra de sa fortalesa, mantenia drets i voltats de rebrots els pins calcinats pel llamp, arribà fins a apaivagar la por de la Pilar, a encendre com un llumet de vida en els ulls del malaltet."

Per tant, la natura presentada com a reflex d'estats anímics, però també com a força generadora de canvis.

De fet no és gratuït que tot el procés d'aprenentatge que està sofrint la Pilar, aquesta descoberta d'un amor mai abans viscut que s'entreveu com una esperança a una vida sotmesa i apagada, tingui com a escenari l' espai natural de la Cerdanya. Després, més endavant, l'argument de la novel·la ja es centrarà en els espais interiors propis de la societat burgesa barcelonina; però ara, Oller -aquest realista/naturalista que lluita, potser no gaire conscientment, per adaptar-se a la nova estètica modernista- ens planteja un espai rural (clarament contraposat a l'espai urbà) que actua com a eix vertebrador d'aquests primers capítols que són imprescindibles per teixir el camí d'inici del conflicte que trasbalsarà la vida de Pilar Prim. 

Si bé ja ho havíem intuït en el primer capítol, ara ja ens queda clar la relació distant entre mare i filla. Una distància que neix de la diferència de caràcters i de situacions viscudes. Perquè penso que és important situar a cadascuna en el seu context: la Pilar, amb una infantesa més aviat òrfena i amb un casament de conveniència amb un home molt més gran que ella, dista molt de l'Elvira, filla de família rica, amb personalitat i amb una certa rebel·lia. La diferència generacional hi és present, i si bé la ingenuïtat de la noia ens fa preveure que li manca encara certa experiència, preveiem que el seu destí pot ser força diferent al de la Pilar.

En el camí de pujada cap a Puigcerdà se'ns avança la rivalitat que presidirà la relació de les dues protagonistes i que actuarà com a obstacle en la difícil relació d'ambdues:

"Donya Pilar va mirar-la,i somrigué en llegir-li el desig d'unir amb la naturalesa el fil d'un record que li era car. Però, com si de sobte un núvol de vaga tristesa li enterbolís el pensament, arronsà un xic les espatlles, i, tombant-se amb nerviositat visible, arrencà d'allí la noia dient-li: -El landó ja ve: pugem-hi."

En la carta que l'Elvira envia a la seva tieta, també s'entreveu aquesta predilecció per la companyia dels oncles, que per força l'ha d'allunyar de la mare. Entre les dues -neboda i tieta- hi ha una complicitat que mai percebem entre mare i filla: " Al relatar-te les sorpreses n'he oblidat una de desagradable que et comunicaré ara en secret." Els Ortal s'assabenten abans dels propòsits dels Roig que no pas la Pilar Prim, que sempre queda en segon terme en tots els àmbits, tant el familiar com l'econòmic. 

En el tercer capítol, el paisatge actua com a contrapunt en la mirada de les dues dones. Mentre la Pilar s'extasia amb el paisatge i li provoca una mirada introspectiva que ens permet saber les raons del seu comportament (infantesa,matrimoni, usdefruit...), l'Elvira es desespera davant la impossibilitat de pintar un paisatge que considera estàtic i "panoràmic". Ens trobem, doncs, davant un personatge incapaç de valorar la natura en la seva essència perquè, a diferència de la Pilar, aquest espai que la rodeja no la remou interiorment ni la decanta a la reflexió. I és que en el fons, l'Elvira no necessita reflexionar perquè representa el vessant més utilitarista i pragmàtic de la societat. És una dona pràctica i del seu temps i, per tant, actua en conseqüència.

I, encara, fixem-nos més endavant com descriu la Pilar l'actitud que té la seva filla cap a ells: "l'amor d'aquella filla ja de si dura, eixuta, i amb ella sempre irreverent". Cal recordar, però, que l'Elvira actua sota la influència dels Ortal, els quals la utilitzen en benefici propi per tal de veure complerts els seu interessos. I això és el que, a ulls del lector, pot justificar el comportament de la noia.

Al final del capítol IV, i ja acabo, és molt simptomàtica també la reacció de la Pilar davant l'explicació que fa l'Elvira de l'engany del Rossendo. "..era una contrarietat que la Pilar sentia que devia callar, sense saber ben bé el perquè d'aquest deure, o potser perquè, instintivament, s'esporuguia ella mateixa d'esbrinar-lo". En un acte d'egoisme, la Pilar havia destinat el Rossendo per a l'Elvira, a fi d'allunyar-la d'en Deberga. L'engany del noi Roig, però, allunya aquestes intencions i la Pilar, com sempre, calla. I aquest silenci que la caracteritza ens la defineix ja com una dona que tem l'enfrontament i que es reté constantment. La passivitat de la Pilar topa  amb l'espontaneïtat de l'Elvira que, partint d'una mentalitat eminentment pràctica, no dubta mai a expressar allò que pensa i vol.

Gran comentari i gran tema! El de les relacions entre mares i filles a la literatura. Penso per exemple en Teresa Valldaura i la seva filla Sofia a "Mirall Trencat" de Mercè Rodoreda. Un cas diferent però també d'unes relacions materno-filials difícils.

n'he vist un petit apunt en un comentari però molt de passada. Jo crec que Oller és un gran humorista i l'humor que desprèn ve sobretot definit per la caricatura i, a "Pilar Prim", aquesta to humorístico-mofeta té l'objectiu de compensar,  i potser suavitzar, el to rigorós, psicològic, introspectiu i, per tant, profund, seriós i reflexiu de la novel·la. D'altra banda, l'humor es troba, almenys fins ara, centrat en la parella formada per la monumental Pomposa i el seu tovet fill Rossendo, dos personatges que gairebé semblen creats exclusivament per aportar al lector aquesta dosi de distensió intermitent... Només cal observar el comportament d'aquesta parella i sobretot rellegir petits paràgrafs com quan l'Elvira pensa com hauria estat el ram de flors si li hagués enviat el Rossendo... "ho haurien atapeït ben bé en forma de toia retallada, tornajadeta com una baldufa...

Ben cert, Josep Maria!

Narcís Oller tenia una notable vis còmica que sovint passa desapercebuda i que en aquesta novel·la fa aquesta funció que descrius perfectament.

n'he vist un petit apunt en un comentari però molt de passada. Jo crec que Oller és un gran humorista i l'humor que desprèn ve sobretot definit per la caricatura i, a "Pilar Prim", aquesta to humorístico-mofeta té l'objectiu de compensar,  i potser suavitzar, el to rigorós, psicològic, introspectiu i, per tant, profund, seriós i reflexiu de la novel·la. D'altra banda, l'humor es troba, almenys fins ara, centrat en la parella formada per la monumental Pomposa i el seu tovet fill Rossendo, dos personatges que gairebé semblen creats exclusivament per aportar al lector aquesta dosi de distensió intermitent... Només cal observar el comportament d'aquesta parella i sobretot rellegir petits paràgrafs com quan l'Elvira pensa com hauria estat el ram de flors si li hagués enviat el Rossendo... "ho haurien atapeït ben bé en forma de toia retallada, tornajadeta com una baldufa...

Tens raó, Josep Maria.  Entre els moments dramàtics, clarament dominants, hi ha aquestes descripcions i actituds de la parella mare/fill que m'han provocat més d'un somriure. Em venien al cap les imatges de les: caricatures, ninots, personatges satírics... que tans dibuixants han deixat en quantitat de revistes còmiques i, en el meu cas -com suposo que en els de molts altres- han farcit de felicitat llargues estones de la meva infantesa, especialment! 

Trobo que està bé aquesta presencia de l'humor. Contribueix a relativitzar moments descriptius durs (tot i que quan apareixen ja és una mica allunyat: penso, concretament, en el capítol II) que deixen el cor encongit!  Curiosament a la Pilar, mancada de distraccions, entre el desplaçament i l'entorn hostil, també la diverteix l'aparició dels dos personatges -malgrat l'enuig que provoquen en l'Elvira.

 

Maria Rosa

Crec que existeix l'ànim de caricaturitzar per part de l'autor, però no deixa de ser cert que existeixen persones d'aquesta mena, abans i ara, i que un bon narrador ha de reflectir-ho. de totes maneres s'agraeix aquest toc. 

El capítol II és una petita guia de viatge, una meravella poder imaginar l’arribada des de Ribes a Puigcerdà amb el ritme d’uns cotxes de cavalls! He buscat imatges antigues del trajecte i miraré de fer una selecció.

A banda de tot això, aquest capítol permet anar completant el perfil psicològic de Pilar i Elvira que, d’un altre costat, s’anirà detallant al servei de la narració i del desplegament del testimoni de les difícils relacions mare-filla (com, altrament, passa encara avui moltes vegades).

Deixo altres coses per més tard, quan completi la lectura del bloc.

M’incorporo al fil de la conversa després d’haver-ne penjat un i veure que no ha sortit publicat. A partir d’ara procuraré guardar-los en un word per si em torna a passar. Sap greu!

En primer lloc moltes gràcies per organitzar aquesta lectura i pels bons guiatges de Maria Nunes. Esplèndits, Maria! I gràcies també a tu, Ester.

La novel·la, des del primer moment, m’ha portat a recordar força personatges femenins de la literatura europea del XIX. Per exemple, la situació de dona sola, amb un fill (aquí en té dos) i que ha de tirar endavant com sigui em porta els records de “La llogatera de Wildfell Hall” de l’Anne Brontë. El paisatge com a element amb una forta comunicació amb l’estat anímic dels protagonistes i que intenta expressar-nos que també és un protagonista més.

L’inici de la novel·la és genial.

L’estació de tren i com van pujant les persones als diferents compartiments, els observadors i els observats, m’ha recordat “La bèstia humana” de Zola. Novel·la on el tren és, sense cap dubte, un personatge importantíssim. Com ho va ser en moltes de les novel·les d’aquella època, per raons òbvies. Aquí, l’escena inicial, m’ha recordat moltíssim alguns capítols de la novel·la del Zola.

Quant als personatges i la seva relació... Crec que mare i filla han de ser diferents forçosament per donar joc a l’argument. Tenen diferents maneres de veure el paisatge, de sentir-lo, de viure’l perquè tenen també diferents edats i diferents experiències. La mare és una dona que ha patit. La filla, no. Una ha de mirar per al futur dels seus, l’altra només ha de passar les hores.

El personatge masculí del Deverga té poca força, encara. No és un home d’aquells que en diríem captivador. Sabem què pensa, què va sentint i també què vol i què no vol en relació a les dones. Però li manca seducció (parlo com a personatge). Comparant-lo amb altres homes protagonistes de novel·les, per exemple, de Galdós, li trobo a faltar una mica més de “grapa”.

Seguirem llegint per veure on ens porta aquesta “amistat”.

M. Dolors Sàrries

Maria Dolors,  

M'afegeixo a les teves consideracions sobre la Maria i l'Ester que tan ens ajuden en l'entesa de la novel·la. La Maria pel seu,constatat, mestratge. L'Ester per la seva gran tasca, en la qual s'ha de remarcar la tramesa del video a càrrec de Laura Borràs, professora de literatura de la UB, que per si no l'heu vissionat us n'escric l'enllaç:    http://www.educaixa.com/ca/-/bits-de-literatura-pilar-prim

 

Maria Rosa

PD: Em sap greu; però, com podeu veure, me n'aprofito dels vostres comentaris!!!

Benvinguda i gràcies, Maria Dolors!

 

Ai, això que comentes de perdre el comentari ens ha passat a tots més d'un i de dos cops. Per això va bé copiar el text i evitar d'haver de repetir el que ja havies escrit. 

Estic molt d'acord amb les teves observacions i amb les relacions que estableixes amb la literatura francesa que era la font que Narcís Oller tenia com a referent. Amb tot, no li resta pas mèrit a la seva obra, com sabem i com ja vaig dir en la introducció, Oller és el creador de la novella catalana moderna.

 

En el que discrepo és en el personatge d'en Deberga, a mi em sembla un personatge molt encertat i força versemblant. Ja comentarem l'evolució del personatge.

Recordeu que quan tingueu escrit el missatge, que efectivament és recomanable redactar-lo a banda, sobretot quan són tan sucosos que sap molt de greu perdre'ls!, dèiem que recordeu que el botó blau és el bo!

Un cop hem fet desar, esperem a què es publiqui (en uns segons) i sense fer res, la finestra es tancarà sola.

Hi ha de tot, també n'hi ha que no s'hi ha trobat mai, és atzarós! Però ja se sap... Murphy...

Què Llegeixes

Com que sembla que tothom troba les mil i una gràcies al bo d'en Narcís Oller he pensat que seria bo crear una mica de polèmica sobre dos aspectes que com a lector del 2015, penso en els estudiants de batxillerat!, no m'acaben de fer el pes. 

1. Ha quedat clar que en Oller paisatge i estat d'ànims dels personatges són una mateixa cosa. Un recurs molt de l'època i del corrent literari que ja hem comentat... però jo a vegades penso (en veu baixa...):

- Vinga Narcís ja n'hi ha prou, m'ha quedat claríssim que Mal temps = depressió, desgana, tragèdia a la vista! ; Bon temps = alegria, "love is in the air"!... hi estic d'acord, Narcís! Només cal veure la gent del meu Empordà un dia de tramuntana. 

2. La Maria ha apuntat que a Pilar Prim, Narcís Oller va més cara a barraca, poleix la seva redacció i abandona descripcions per centrar-se en els seus personatges, però tot i així alguna vegada (més d'una) he pensat que divaga massa!

Exemple: el segon capítol és el de la famosa pujada. Doncs després de fer-ne una descripció deliciosa, va hi afegeix la carta de l'Elvira, que lluny de donar un altre punt de vista, em sembla repetitiva. Si arribo a ser Caterina Albert, i això és molt desitjar, li hagués dit al meu amic Oller que tries la carta que de pujada a la història de la literatura catalana ja hi havia la de Solitud ;)

I fins aquí l'intent de polèmica... no us ho agafeu malament... a mi Oller també em fa trempar filològicament i literàriament parlant!

Salut i lectura.

Estic d'acord amb tu i no, Albert.

És cert que Oller potser hauria pogut retallar en algunes descripcions com les que apuntes, però si comparem aquesta novel·la amb les anteriors ens adonarem del gran esforç estilístic i lingüístic que fa en Pilar Prim.

També dependrà del gust del lector, vull dir que hi ha lectors a qui ens agraden les descripcions perquè ens agraden els detalls, i d'altres que prefereixen anar al gra i saber què passa i que l'acció avanci.

Per altra banda, crec que cal tenir present que Oller arrossega encara un estil de narrar propi del XIX. De fet és la seva base sobre la qual va introduint aquestes novetats que en Pilar Prim veiem. Oller supera el romanticisme tot introduint el realisme i el naturalisme, on les novel·les tenen moltes pàgines i llarguíssims passatges descriptius perquè el novel·lista vol ser un cronista de la seva societat. 

La novetat resideix en què, ara a Oller no li interessa tant descriure el paisatge extern sinó aprofitar-lo per establir una correspondència amb l'intern. Que ho podria haver fet amb menys pàgines? Potser, i això que Oller quan vol pot ser molt sintètic, la prova n'és L'escanyapobres, una novel·la molt breu, rodona i on no hi sobra res, el que se'n diu res.

Què n'opineu?

 
Albert, tot i que és cert que de vegades la lectura es pot fer una mica feixuga en alguns moments, també és cert que aquí resideix el talent d'un escriptor. Totes les filigranes que és capaç de fer per descriure'ns el paisatge és el que ens permet desxifrar el seu domini de la llengua i dels recursos literaris. Penso quan vaig llegir Ana Karenina, per exemple, o alguna obra de Dostoievski o, per citar alguna obra de la nostra literatura, com ara Terres de l'Ebre o Camins de nit de Sebastià Juan Arbó que hi havia passatges que se'm feien especialment espessos, però que al final et deixen la sensació d'haver-los trepitjat després de l'esforç, molts cops relatiu, d'haver arribat fins al final. I també penso que de vegades la lectura topa amb aquesta immediatesa en què vivim immersos i que ens impedeix aturar-nos per gaudir de les paraules així, sense més ni més, sense esperar una acció o un proper pas que ens avanci la història.En aquest sentit la lectura, com a aprenentatge de la lentitud, del saber paladejar les paraules per assaborir-les bé i fer que esdevinguin imatges virtuals en la nostra ment, en el cas de les descripcions. 
I d'altra banda és aquesta llast realista que Oller encara arrossega que ens fa veure el paisatge des d'una perspectiva panoràmica fins al detall de la carretera per on passa el carruatge de la Pilar, i com a principis de s.XX, quan el viatge durava tot un dia sencer, nosaltres lectors del s.XXI també, en certa manera, viatgem lentament i  aturem la mirada en tots aquells llocs que ho feren la Pilar i l'Elvira. Sí, pot ser és excessiu, però no gratuït. Tota aquesta ascensió, ens aporta gran quantitat d'informació també: la dicotomia ciutat/natura, la rivalitat entre mare i filla, les diferents percepcions femenines cap a l'Ortal. I tota això se'ns complementa amb el recurs epistolar que afegeix detalls força importants per a la trama futura. 
No és amb intenció de polemitzar, sinó al contrari, de donar continuïtat a l'entrada de la Maria. Jo, en un principi, també vaig tenir aquesta sensació, però a mesura que he anat avançant i rellegint certs capítols, he entès que res és gratuït. I això és fantàstic, perquè la descoberta és constant.
De totes maneres, crec recordar que fou Virginia Woolf que digué que fins i tot quan una obra li agradava molt, no se'n podia estar de mirar quantes pàgines li quedaven per arribar al final... :)
 
Marta
 
 
 
 
 

Quant a la tendència a divagar i a extendre's acabo de recordar una frase que el seu cosí i crític Josep Yxat li va dir tot criticant-li el final de "Vilaniu".

Cito de memòria:

"El epílogo! Parece que al ir a poner el punto final se te volcó el tintero"

 ;-)

Amb un cosi com aquest no li calien enemics. M'agrada molt la cita!

Gràcies, Maria!

Doncs la veritat és que s'estimaven molt, i que tant Yxart com Joan Sardà eren grans crítics que estaven molt al dia dels corrents europeus i van ser sempre una guia i estímul per a Oller com a escriptor.

Analitzant els capítols llegits fins ara de manera compartida, he trobat diverses referències al menjar com a metàfora del desig amorós o “de l’antidesig amorós”,  aquí les teniu perquè les pugueu assaborir:

Capítol I: “A part de les belleses que aquest sensual admirava principalment en la mare (molt més dona i apetitosa), sobretot des que acabava de descobrir-li una certa pigueta com el cap d’una agulla de picar a dos travessos de dit del nas...”

“Decididament –pensava-, d’entre mare i filla, em quedaria amb la mare. Déu meu, quin cutis! Déu meu, quins ulls! Déu meu, quina pigona! Déu meu, quina cabellera! Déu meu, quin contrast més original, més esplèndid, més... apetitós!”

Capítol V: “... i en Deberga no era pas home de renunciar tan fàcilment a les ocasions gustoses de la vida...”

“Les noies pures com l’Elvireta mai de la vida no l’havien fet glatir: eren, per a ell, com certes menges, boniques per fora, però fades al paladar i perilloses per a la salut. I pel que es referia a la Pilar, en la qual de bona gana hauria clavat les dents, la veia massa enlairada per a poder-la abastar com el voler d’ell demanava.”

“Oblidava, pobra il·lusa!, que qui no estima, lluny de voler l’amor amb què el conviden, el repel·leix com un menjar indigest, a fer empassar el qual no es pot insistir sense provocar majors basqueigs i repugnàncies.” (parlant de la Pomposa...).

Que vagin de gust i continuem llegint!         

Ben observat!

En Pilar Prim hi ha molta sensualitat, i la gastronomia hi és un plaer refinat.

Fixem-nos per exemple en el refrigeri que prenen en el tren, en la babarois de postres que compren a la confiteria, en la preocupació de la Pilar perquè li sembla que l'hotel Jambon té un aspecte modest i tem que no els serveixin un dinar prou exquisit... I ja veurem cap al final.