El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Catul: sessió introductòria

Catul, la passió feta poema o la poesia com a passió

Mònica Miró Vinaixa

 

Salut a tothom!

Us dono la benvinguda a la lectura compartida de l’obra del poeta Catul. Gràcies per haver-vos inscrit en aquesta activitat literària del Què llegeixes? Em fa feliç que confieu en mi com a guia d’aquest viatge en el temps que tot just avui comença, d’aquesta immersió en la poesia d’un dels clàssics romans més cèlebres de la història de la literatura universal.

Els aproximadament 2.300 versos que conté el llibre que llegirem junts aquest novembre van ser escrits fa gairebé vint-i-un segles per Gai Valeri Catul, el primer gran poeta de l’amor de la llatinitat, el primer capaç d’expressar en un sol dístic la força contradictòria i feridora de la passió eròtica, el primer que va abocar en la seva obra sentiments i experiències personals d’una manera càlida, autèntica, pròxima i moderna.

En els 116 poemes que ens n’han pervingut i en altres fragments que li són atribuïts, Catul es mostra, des del punt de vista conceptual i estètic, tan divers, únic i extraordinari que es fa difícil d’encasellar: tant podem dir que és líric com epigramàtic, tant es pot considerar elegíac com èpic, tant li apreciem la vena satírica o l’agressivitat iàmbica com ens meravella el seu talent dramàtic, vivaç, quotidià. Podríem afirmar que és el primer poeta líric romà si no fos perquè sabem que és en Horaci en qui recau aquest mèrit; podríem fer-lo precursor dels elegíacs de la generació posterior, la d’August, i, això no obstant, hi ha en el tractament de l’amor i de la intimitat, i en molts altres aspectes, diferències substancials, tant formals com temàtiques, entre ell i Properci, o encara més amb Tibul, i també respecte d’Ovidi. El podríem qualificar de poeta de l’experiència o fins i tot de defensor de l’art per l’art, o d’avantguardista, bo i sabent que, en fer-ho, cometríem un anacronisme imperdonable. Es col·loca per desig, contumàcia i afinitat en la tradició hel·lenística i és, tanmateix, per codi moral i ètic assumit, inoculat, un romà de cap a peus sense haver nascut a Roma.

Hi ha versos seus que ens parlen tan directament a nosaltres que sembla que estiguin escrits fa dos dies i altres peces, en canvi, que ens presenten l’atractiu d’una alteritat per a la qual ens cal una certa preparació intel·lectual, coneixements literaris, mitològics, tècnics o històrics, o fins i tot superar alguns prejudicis, anar-hi sense partits presos. En ell convergeixen fonts, estils, tons i nivells d’allò més variat, i això és alhora un al·licient i un repte. Descobrir aquest Catul total, ple de matisos, deutor de tradicions distintes, innovador i conservador a la vegada, aïllat en la seva persona i vinculat també al seu entorn, aquest Catul que va de la grolleria més abrasiva i salvatge al refinament més delicat i profund, de la brutalitat mordaç a la tendresa subtil, del breu poema joc al llarg epil·li culte, és feina que vol temps, una tasca que reclama aguditzar els sentits i la ment, conèixer el context en què va escriure la seva obra, saber-ne les característiques i entrar-hi sense presses, amb calma i implicació, tal com ell abordava cadascun dels seus versos. Durant la lectura compartida d’aquest mes miraré de donar algunes claus per fer possible el miracle, la descoberta, la comprensió de l’home, l’obra i l’època, l’atzar que ens l’ha fet arribar i el perquè de la seva pervivència, de l’interès amb què, encara avui dia, individus de les condicions i indrets més variats el llegeixen i se’l fan seu. Vosaltres protagonitzareu aquesta recerca i jo us ajudaré a extreure tot el suc de cadascun dels versos que Catul va escriure. Estic segura que l’experiència serà d’allò més reeixida, que en gaudirem i n’aprendrem.

Qualsevol edició de l’obra us pot servir per llegir-lo. En català, en disposeu de les següents:

Catul (1928). Poemes. Edició bilingüe, traducció catalana amb introducció i notes de J. Petit i J. Vergés. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Catul (1982). Poemes. Edició bilingüe, traducció catalana amb introducció i notes de J.I. Ciruelo i de J. Juan. Barcelona: Edhasa.

Catul (1990). Poemes. Edició bilingüe, traducció catalana amb introducció i notes de J. Vergés i A. Seva. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Catul (1999). Poemes. Edició bilingüe, traducció catalana amb introducció i notes d’A. Seva. Barcelona: Quaderns Crema.

Catul (1999). Poesies completes. Traducció catalana amb introducció i notes de J. Parramon. Barcelona: Edicions 62-Empúries.

De moment, ens centrarem durant aquest mes —que no és poca cosa— en la lectura de la seva obra íntegra. Per aprofundir l’estudi de Catul i dels poemes que va escriure aquesta és la bibliografia que us recomano per a més endavant, quan vulgueu tornar-hi:

Avilés, J. (1996). “Alguns tòpics literaris de la poesia amorosa llatina”, Anuari de Filologia XIX D 7, p. 7-31.

Fedeli, P. (1989). “La poesia d’amore” a G. Cavallo, P. Fedeli i A. Giardina (ed.) Lo spazio letterario di Roma antica, vol. I, p. 143-176, Roma: Salerno Editrice.

Fedeli, P. (1990). Introduzione a Catullo. Roma-Bari: Laterza.

Fordyce, C.J. (1961). Catullus, A Commentary. Oxford: Oxford University Press.

Gaisser, J.H. (2009). Catullus. Blackwell Introductions to the Classical World. Chichester/Malden, MA: Wiley-Blackwell Publishing.

Lyne, R.O.A.M. (1980). The Latin Love Poets from Catullus to Horace. Oxford: Clarendon Press.

Newman, J.K. (2018). Catullus as Love Poet. Nordhausen: Verlag Traugott Bautz.

Quinn, K. (1959). The Catullan Revolution. Melbourne: Melbourne University Press.

Quinn, K. (ed.) (1972). Approaches to Catullus. Cambridge: Heffer.

Skinner, M.B. (ed.) (2007). A Companion to Catullus. Blackwell Companions to the Ancient World. Malden, MA: Blackwell Publishing.

Thorsen, T.S. (2013). The Cambridge Companion to Latin Love Elegy. Cambridge: Cambridge University Press.

Wiseman, T.P. (1969). Catullan Questions. Leicester: University Press.

Wiseman, T.P. (1985). Catullus and His World: A Reappraisal. Cambridge: Cambridge University Press.

El calendari de la lectura compartida de Catul es distribueix així:

  • Del dia 1 al dia 4 de novembre (4 dies): Salutació i benvinguda. Presentació de la lectura compartida de Catul i de com distribuirem el temps al llarg d’aquest mes. Edicions i bibliografia. Presentació de les persones participants en la lectura compartida.
  • Del dia 5 al dia 7 de novembre (3 dies): Època i vida de Catul. Introducció a la seva obra.
  • Del dia 8 al dia 9 de novembre (2 dies): L’obra de Catul. Trets distintius específics. Distribució del llibre tal com ens ha arribat. Pervivència del poeta.
  • Del dia 10 al dia 14 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 1-38 (pàg. 60-113 de l’edició de Quaderns Crema).
  • Del dia 15 al dia 19 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 39-61 (pàg. 114-159 de l’edició de Quaderns Crema).
  • Del dia 20 al dia 24 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 62-66 (pàg. 160-217 de l’edició de Quaderns Crema).
  • Del dia 25 al dia 29 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 67-116 (pàg. 218-275 de l’edició de Quaderns Crema).
  • Dia 30 de novembre: Conclusions i cloenda de la lectura compartida. Trobada presencial.

 

2) Del dia 5 al dia 7 de novembre (3 dies): Època i vida de Catul. Introducció a la seva obra.

L’existència de Catul transcorre entre el govern autocràtic de Luci Corneli Sul·la com a dictador i la vigília de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, un període, doncs, entre dos conflictes bèl·lics especialment sagnants. Són temps tensos, convulsos, agònics, de crisi social, política, econòmica..., temps que veuen els enfrontaments personals i col·lectius en la lluita pel poder, el terror de les massacres i les proscripcions, la recrudescència de les revoltes, les intrigues de conspiracions i conjuracions, l’enviliment i la pèrdua d’autoritat del Senat; en una paraula, la decadència de la República romana, aquell model de govern perfecte que s’havia anat corrompent amb els anys, a mesura que Roma passava de ser una petita ciutat estat a esdevenir la capital d’una gran imperi. És, però, malgrat el que s’acaba d’apuntar, el temps de l’explosió cultural hel·lenitzant, una influència que es deixa sentir en molts ordres de l’esfera privada i pública, i és també un moment de gran floració per a les lletres llatines: Hortensi, Ciceró, Nepot, Lucreci, Sal·lusti, Catul o Asini Pol·lió escriuen en aquesta època, juntament amb molts altres autors rellevants l’obra dels quals no sempre ha arribat fins a nosaltres.

En una data que no podem precisar amb exactitud compresa entre el 87 aC i el 84 aC ve al món a Verona Gai Valeri Catul. La ciutat exerciria, segles després, un paper essencial en la preservació de la seva obra. S’admet tradicionalment que Catul va morir molt jove, cap als trenta anys d’edat, raó per la qual el seu traspàs se situa envers el 54 o el 53 aC. Poca cosa sabem de la vida del poeta, tret d’allò que podem deduir de la seva obra, i aquest exercici d’inferència és perillós si més no per dos motius: primer, perquè els poemes no segueixen una ordenació cronològica que ens permeti endreçar els fets amb exactitud i, segon, perquè, com a creador que és, l’experiència viscuda pel poeta passa pel sedàs de l’art. Fora, per tant, un error considerar tots els poemes com a mostres d’autoreferencialitat. La poesia sublima la vida, o l’ofereix tergiversada, deformada per un joc de miralls diversos. Ell mateix, potser fent broma, assenyala, per exemple, que el poeta ha de ser cast però que els versos poden ser, i cal que siguin sovint, desvergonyits. No és necessari insistir-hi gaire: avui tothom sap que una cosa és la veritat entesa com allò que s’ha esdevingut realment i una altra la versemblança literària, la construcció que qualsevol objecte artístic és.

Pràcticament ho ignorem tot de la infantesa i adolescència de Catul. Nascut en el si d’una família benestant pertanyent a la gens Valeria, de gran renom a la Gàl·lia Cisalpina, en una casa que acollia sovint dignataris romans (Cèsar mateix fou hoste del seu pare) i en un ambient favorable al cultiu intel·lectual, degué tenir una primera formació exquisida, en el decurs de la qual l’aprenentatge de les lletres gregues i llatines ocupà un espai preferent: potser se li despertà aviat la vocació poètica, l’admiració per autors que havien d’exercir una gran influència en la seva obra, sobretot en aquells temps en què la imitació mai no es considerà un plagi sinó una manera de fer gran el llegat literari rebut, el teixit transmès i augmentat de generació en generació. A més, la part nord de l’actual Itàlia, la regió del Po, l’anomenada Gàl·lia Cisalpina o Citerior, romanitzada de temps enrere i conquerida definitivament per Gai Màrius en la campanya contra els cimbres l’any 101 aC, devia tenir bons mestres de gramàtica, retòrica i oratòria; no endebades fou la pàtria d’escriptors cèlebres com Virgili, nascut a Andes, prop de Màntua, Tit Livi, oriünd de l’actual Pàdua, Plini el Jove, originari de Como, o Corneli Nepot, l’amic a qui Catul dedicaria anys més tard un llibret. El nostre poeta degué conèixer ben aviat a fons els autors grecs, no sols els alexandrins, que llavors estaven de moda, sinó també els més antics, alguns dels quals s’aprenien i es treballaven a escola: Homer, Anacreont, Arquíloc, Safo...

Catul, tot i provenir d’una família de l’aristocràcia provincial terratinent que tenia el comerç per principal activitat, com de vegades fa palès en el lèxic d’algun poema, en l’ús, posem per cas, de termes aritmètics o transaccionals, no s’hi dedicà, al món dels negocis, ni tampoc se sentí atret per la carrera administrativa, funcionarial i política. Abraçà aviat l’ideal de l’otium, la vida social, les relacions amb amics i amants, les lletres i la poesia i, potser per aquest motiu, com feien sovint els joves adinerats, marxà a Roma a estudiar, a obrir-se camí, a conèixer món. És a l’urbs per excel·lència on transcorregué la seva vida d’adult i on compongué gairebé tota la seva producció poètica, malgrat el retorn de tant en tant al seu lloc de naixement, les estades ocasionals a la península de Sirmió, al llac de Garda, on la família posseïa una finca, o alguna escapada ara i adés a una casa de camp que el poeta tenia a prop de Tíbur, l’actual Tívoli, lloc d’estiueig i d’esbarjo de les elits romanes.

Que un germà seu degué morir entre el 62 aC i el 60 aC a la Tròade, regió del nord-oest de l’Àsia Menor, i que fou sepultat lluny dels seus, a la costa de Troia, al cap Reteu, són dades que podem obtenir dels poemes de Catul, de les poques relatives a parents que ens transmeten els versos que escrigué.

A Roma Catul pot satisfer per fi amb comoditat el seu gust per la vida lliure allunyada tant dels compromisos familiars com dels encarcaraments propis dels municipis de províncies. Entra en contacte amb l’alta societat romana al mateix temps que freqüenta els ambients decadents i decrèpits dels baixos fons, i, per damunt de qualsevol altra cosa, comença a ser conegut en els cercles literaris i es converteix en un professional de l’ofici de poeta. Hi havia aleshores, entre els romans, dues grans maneres de fer poesia: d’una banda, els continuadors dels clàssics (Homer i Píndar, en grec; Enni i els autors satírics republicans, en llatí); de l’altra, els joves que avorrien les regles tradicionals, la grandiloqüència, els mots i les formes arcaiques, les llicències abusives, etc., i que volien reformar el panorama poètic inspirant-se en els mestres d’Alexandria (Cal·límac, Teòcrit, Licòfron, Filetes) i insistint en la necessitat del treball ben fet, del refinament expressiu, d’una tasca intel·lectual pròpia de poetes doctes, sempre recelosos de la inspiració fàcil, emotiva i gratuïta, i menystenidors en tot moment de la vulgaritat. Ciceró, amb voluntat despectiva, i per bé que l’atragueren en els seus inicis, anomenà aquests joves no exempts d’afectació i pedanteria noui poetae, ʽnous poetesʼ, i, amb aquesta apel·lació i la transposició llatina de l’equivalent grec οἱ νεώτεροι, neoteroi, ʽneotèricsʼ, es conegueren des d’aleshores els membres d’un grup que no arribà mai a formar escola però que es mostrà unit per un fort sentiment personal i estètic, per un desig de frescor, renovació i agudesa natural i sofisticada alhora. Aquests poetes s’allunyaven deliberadament dels models clàssics i volien recórrer camins inexplorats, raó per la qual abandonaren les epopeies annalístiques i les extenses sàtires moralitzants i conrearen algunes formes breus com els epil·lis i els epigrames, gèneres aparentment senzills però rere els quals hi havia hores i hores de feina d’escriptura i de reescriptura, de labor limae, és a dir, de tasca de llimadura, de poliment.

Un bon nombre d’aquests “poetes moderns” provenia de la Gàl·lia Transpadana, i Publi Valeri Cató, considerat el fundador del moviment neotèric, havia estat amb molta probabilitat mestre de Catul. L’obra catul·liana és, per cert, l’única que s’ha salvat de tota la producció neotèrica, potser per atzar, potser perquè des dels inicis se n’aprecià la qualitat i fou ben acollida durant els primers temps de l’imperi. D’altres autors d’aquesta colla formada entre la dictadura de Sul·la i l’adveniment d’August resten només fragments escadussers o, fins i tot en algun cas, les produccions s’han perdut irremissiblement. Esmentem, a tall d’exemple, l’obra poètica de Gai Licini Calvus, Gai Helvi Cinna, Marc Furi Bibàcul, Publi Terenci Varró, Gai Memmi, o Quint Cornifici i la seva germana Cornifícia: retrobarem alguns d’aquests noms en els poemes de Catul, perquè es tracta de poetes que van ser amics seus.

Catul, doncs, escriu seguint els ideals creatius dels alexandrins, amb un esforç dens, savi i pacient, i qualsevol excusa li sembla bona per crear bellesa per mitjà dels versos: els amics que fan de bon lloar, els enemics que és imperatiu de fustigar, els amors que s’han d’immortalitzar, les converses amb els altres o amb un mateix que convé retenir, els vicis que va bé de censurar, els paisatges que la memòria ha enregistrat, la vida que cal cantar, o la literatura, especialment la poesia, que tot ho pot, perquè tot ho és: lasciva o puritana, superficial o profunda, senzilla o complexa, plena de gràcia i humor o extremadament seriosa, afectuosa o implacable, lleugera o greu, simpàtica o irreverent, elevada i culta o breu i popular, laudatòria o crítica, evocadora o present..., cada peça poètica ens atreu per la seva especificitat única i, tanmateix, no deixem de reconèixer-hi el geni particular i inconfusible de Catul, aquella manera de fer en què forma i contingut es fonen en una harmonia perfecta, amb el registre adequat, el lèxic adient i el to oportú.

El gran període de producció poètica de Catul comença l’any 60 aC, justament quan s’inicia el primer triumvirat, el que formaren Juli Cèsar, Marc Licini Cras i Gneu Pompeu Magne fins al 53 aC. Sembla que fou també a les darreries dels seixanta quan conegué a Roma, o amb menys probabilitat a Verona, una dona que el va fascinar molt per damunt de les amants i els amants que havia tingut fins aleshores (Ipsitil·la, Aufilena, Ameana o Juvenci) i a qui dedicaria aproximadament el vint-i-cinc per cent dels poemes que va escriure, una dona que el corprendria, que el faria patir fins a la desesperació, però que li atorgaria també bona part de la immortalitat literària que ell pretenia. L’anomenà Lèsbia en els seus versos, en homenatge a Safo, la poeta de Lesbos, que ambdós admiraven, i avui són pocs els que dubten que sota aquest pseudònim s’amaga una dama casada de l’alta societat romana. Es tracta, segons els historiadors de la literatura, d’un membre de la nissaga dels Claudis, Clòdia, nascuda Clàudia uns deu anys abans que ell, la segona filla del patrici romà Appi Claudi Pulcre, cònsol el 79 aC, i una de les tres germanes del demagog enemic de Ciceró Publi Clodi Pulcre, tribú de la plebs que, per subratllar la seva pertinença al partit popular, havia monoftongat el diftong au del seu nom de família Claudius en o, i havia adoptat així per anomenar-se la forma plebea Clodius. Clòdia, quan Catul va iniciar una relació íntima amb ella, era l’esposa del senador Quint Cecili Metel Cèler, pretor el 63 aC, governador de la Cisalpina el 62 aC i cònsol el 60 aC, un any abans de morir de forma precipitada i inesperada, tal vegada emmetzinat per ella mateixa, que val a dir que li era infidel amb molts homes.

Si hem de creure alguns dels testimonis preservats, Clòdia menà una vida encara més lliure i dissoluta des de la mort del seu marit. Rebia a la vil·la que tenia al Palatí tots els joves que seduïa, i es comportava com una autèntica prostituta pels carrers de Roma. Entre d’altres, fou amant seu durant un parell d’anys Marc Celi Rufus, orador de renom i amic de Ciceró. Quan es va acabar la relació que mantenien, Clòdia l’acusà d’haver volgut enverinar-la. Ciceró va assumir la defensa de Celi i va esbossar un retrat tremend de Clòdia, sens dubte accentuat per l’efervescència de la lluita política i per l’odi personal que sentia envers ella i la seva família. Entre altres malnoms, l’anomena la Medea del Palatí o Clitemnestra quadrantaria (Clitemnestra d’un quart d’as, Clitemnestra de quatre rals, diríem nosaltres) alhora que l’acusa fins i tot de cometre incest amb el seu germà Publi Clodi, un home que Ciceró odiava a mort. L’advocat sortí victoriós, com gairebé sempre: Celi va ser absolt i Clòdia va haver de pagar una multa al seu examant. Al cap i a la fi, Ciceró havia utilitzat la dona com a tàctica de distracció en un judici complicat en què defensava d’una acusació d’assassinat un dels seus joves amics corruptes.

Sigui com sigui, aquesta dona bellíssima i intel·ligent, de mirada encisadora, que pensa i es comporta d’una manera del tot oposada a la de la matrona tradicional romana, esdevé protagonista indiscutible de la poesia de Catul, i la sublimació literària de la història que potser s’esdevingué és, al capdavall, l’únic que ens hauria d’importar, perquè és l’origen de moltes imatges, conceptes, tòpics, motius i tècniques de gran fortuna en el tractament llibresc de l’erotisme al llarg de tots els temps i fins als nostres dies. Encara que la crònica del seu amor no es pugui reconstruir amb dates, sí que podem conèixer la cara i la creu de la relació que establiren tots dos en el marc dels versos i potser també de la vida. En essència, aquests en serien els principals trets distintius: l’amor que el poeta sent per la noia (puella diuina, puella docta o, simplement, puella) se li imposa com una passió que el sotmet i l’esclavitza (seruitium amoris), com una malaltia (morbus, pestis) que presenta tot un conjunt de símptomes ben definits (signa amoris). El jo del poeta s’abrusa d’amor i es turmenta (ignis amoris, uror, excrucior) i, quan veu satisfet el desig, convida a viure i a estimar sense límits (fins i tot ultra mortem), reclama petons sens fi (basia) i es compromet amb la seva amant per mitjà d’un pacte (foedus amicitiae) semblant a una aliança matrimonial, basat en la lleialtat i la fidelitat (fides). Tot plegat no deixa de ser sorprenent en el que és una aventura adúltera i més o menys circumstancial. Apareix al cap de no gaire el primer desengany, i les proves de la infidelitat duen Catul a entaular lluites entre la raó i el cor; els atacs de gelosia arrosseguen l’amant ferit en el seu orgull fins als abismes més tèrbols de la follia (amans amens, amans demens, furor amoris), s’abandona la lleialtat promesa i es fan presents la inconstància, el perjuri i la perfídia (periurium, perfidia). Ve, malgrat tot, la reconciliació, i sembla aleshores que tot és més dolç que mai, més pur i exclusiu, fins que la reincidència en la traïció porta al desesper i al menyspreu i es produeix el trencament definitiu (discidium amoris). El poeta se sent aleshores desgraciat i miserable (miser), utilitzat i trist. Es queixa, retreu a l’amant el tracte que li ha donat i s’obliga a repudiar-la, a mantenir-se ferm (obdurare), a no cedir davant cap nova temptació.

Catul es mostra conservador en les relacions socials i en la consideració de la dona, a qui exigeix les virtuts fixades pels patrons tradicionals, és a dir, els valors antics que s’ajusten al mos maiorum, als costums dels avantpassats, un requeriment, ben mirat, del tot singular, xocant, que no s’avé gens ni mica amb la suposada manera de ser i de fer de Lèsbia, tret que aquest nou estil de dona de què parlàvem abans, dissipada, practicant d’una vida social i sexual lliure, sovint adúltera, sigui, en temps de Catul, més aviat una construcció literària que no pas una realitat establerta i freqüent. Potser no cal creure a ulls clucs tot el que els textos ens expliquen d’aquesta dona tan atacada com admirada per ser una gran captivadora, una manipuladora malèvola i una deessa objecte de veneració al caire de la criminalitat. Potser Lèsbia no és més que una musa literària i el resultat d’algunes fantasies eròtiques que reflecteixen les angoixes patriarcals, aquelles que des de sempre s’han complagut a atacar la promiscuïtat sexual si qui la practica és una dona, i que són, fet i fet, les úniques responsables d’aquesta imatge de femme fatale avant la lettre que s’ha atribuït a l’amant del poeta, imatge que no ha de ser certa al cent per cent però que transmeten les úniques veus a qui la història ha donat la paraula.

L’any 57 aC Catul accepta sorprenentment una missió pública, no sabem ben bé amb quin càrrec oficial concret, consistent a ocupar una plaça en el seguici d’un magistrat il·lustre conegut seu, també literat, Gai Memmi, que acabava de ser nomenat, en qualitat de propretor, governador de Bitínia, una província de l’Àsia Menor a les riberes de la mar Negra. Aquesta deu ser l’estada més llarga que fa el poeta fora de Roma. Potser volia canviar d’aires, potser desitjava guanyar diners, potser no sabia com treure’s del cap la història fallida amb Lèsbia, o potser tenia ganes de visitar la tomba del seu germà per retre-li un homenatge pòstum. Fos el que fos, hi anà i, a la primavera de l’any següent, el 56 aC, tornà a casa amb les butxaques buides, més aviat decebut de l’experiència. Uns dos anys després va morir, probablement de malaltia, tal vegada a causa d’una tuberculosi, quan encara hauria pogut escriure molts versos.

Hem dit que Lèsbia és la protagonista indiscutible de l’obra de Catul, i potser caldria que matiséssim aquesta afirmació. Un poema no és un tema o un personatge, ni tan sols una història; un poema són paraules. El domini de la llengua és certament el principal do de Catul, el perquè del mestratge que va exercir i que continua exercint quan el llegim. Tant se val si parla d’amor, si escriu una peça lleugera sobre qualsevol anècdota, si adreça diatribes personals i polítiques a Cèsar i al seu lloctinent Mamurra, si compon amb erudició narracions mitològiques o si fa com si no fes res epigrames picants. Quintilià va veure en Catul el mestre de la invectiva literària, i és cert que sap conjuminar la tradició grega d’Arquíloc i Hipònax amb els iambes de Cal·límac i amb l’Italum acetum, el vinagre itàlic, l’agudesa i la mordacitat de la comèdia, el mim i la sàtira llatines. Són objecte de befa per obra de la ploma catul·liana delators, endeutats, estèrils, fatxendes, incestuosos, pervertits, poetastres, polítics, pudents, traïdors i tots aquells homes i dones de conducta sexual sospitosa als ulls dels romans. Però que reïxi com ho fa, parli del que parli, i fins i tot quan ateny les cotes més altes d’obscenitat, és gràcies al control que té sobre l’idioma, al coneixement dels registres i tons més diversos, des de la naturalitat pròpia del llatí viu, conversacional, vulgar, de les seves nugae, ʽfotesesʼ o ʽbagatel·lesʼ, fins a l’artifici que trobem en el llatí de l’èpica i de la tragèdia d’aquells poemes en què practica sobretot l’art per l’art dels poetes doctes, sense oblidar l’aspror dels epigrames, aquell caràcter incisiu i esmolat que ens sorprèn en els seus dístics. Variació i contrast, no per se sinó quan cal, quan la peça ho demana.

3) Del dia 8 al dia 9 de novembre (2 dies): L’obra de Catul. Trets distintius específics. Distribució del llibre tal com ens ha arribat. Pervivència del poeta.

Posseïm gairebé sencera la producció de Catul. Ignorem si l’actual distribució de l’obra, que hem rebut sota el títol de Carmina, és el resultat d’una feina d’ordenació duta a terme pel poeta mateix o si la va fer un antòleg posterior. Potser es va donar a conèixer en època de Catul en diverses tongades, corresponents a reculls més breus independents. En tot cas, el llibre que s’ha transmès i ens ha arribat no segueix, ja ho hem dit, cap ordre cronològic, si bé es pot dividir en tres parts segons els gèneres, la mètrica i l’extensió dels poemes implicats.

La primera part (poemes 1 a 60) està constituïda per peces lleugeres (Catul les anomena nugae, com restant-los magnificència i atorgant-los un esperit lúdic, enjogassat), poemes breus, de temes i mètrica diversos, en què traspua l’experiència vital de l’autor, els incidents de la quotidianitat.

Al centre del llibre (poemes 61 a 68), trobem obres més llargues, peces extenses voluntàriament narratives i marcades pel gust alexandrí, poesia elevada i culta de caire erudit en versos hexàmetres, dístics o estrofes líriques, epitalamis o cants nupcials, epil·lis, una sàtira de costums i una elegia eròtica subjectiva. Hi destaquen els temes mitològics, com els amors de Laüdamia i Protesilau, la història de la Cabellera de Berenice, les noces de Tetis i Peleu amb l’ècfrasi del mite d’Ariadna i Teseu, o la llegenda frígia d’Atis.

Totes les composicions en dístics elegíacs ocupen el final de l’obra (poemes 69 a 116). Són epigrames, sovint feridors, en què Catul es mostra del tot romà, és a dir, cru, irònic, mordent, sarcàstic, sagnant, procaç i despietat. Temàticament, les peces d’aquesta darrera part del llibre s’assemblen força a les de la primera part, però convé destacar també la presència d’algunes elegies personals i íntimes en què Catul es mostra tendre i delicat, melangiós i amarat d’enyor i de tristesa.

Catul va representar una revolució en la poesia del segle i aC i la seva obra va ser tinguda en compte per molts autors posteriors de la literatura llatina. Sense l’Ariadna abandonada de Catul, la Dido de Virgili hauria estat diferent; Catul precedeix Horaci en la recepció de la lírica grega arcaica i dels seus metres variats, i la generació de poetes elegíacs n’és també deutora, en detalls concrets (com en el fet de referir-se amb pseudònims a les seves amants) i en qüestions més generals de tipus temàtic i de gènere (la creació d’una poesia eròtica personal subjectiva). Trobem jocs intertextuals evidents a l’obra d’Ovidi (per exemple, en el poema dedicat a la mort del papagai de la seva estimada Corinna, inspirat en el poema de Catul sobre la mort del pardal de Lèsbia), al satíric Juvenal, i sobretot a Marcial, el gran epigramatista, que l’elogia en nombroses ocasions al llarg de la seva obra i en reprèn més d’un vers. També alguns autors de prosa el tenen present, com Plini el Jove i Aule Gel·li, que el consideren un poeta excel·lent, o Quintilià, que, com ha quedat assenyalat, en lloa la destresa com a autor d’invectives, o, més tard, Apuleu i Isidor de Sevilla. Atès que quedà pràcticament relegat a l’oblit durant l’Edat Mitjana és gairebé un miracle que cap al 1300 es descobrís a Verona, la ciutat natal de Catul, l’únic manuscrit trobat fins ara de la seva obra, un manuscrit avui perdut però del qual deriven les còpies del text que conservem. D’aleshores ençà la seva difusió i influència no ha parat de créixer. En el Renaixement, va ser força conegut entre alguns autors com Petrarca, Ariosto i Shakespeare i, en l’època romàntica, despertà l’admiració de Goethe i Lord Byron. Catul és ben viu a les lletres i la producció musical modernes i contemporànies. El compositor alemany Carl Orff va compondre el 1943 la cantata Catulli Carmina, una trilogia basada en alguns poemes de Catul. La seva empremta es deixa sentir també amb força en l’obra d’Ezra Pound, Dorothy Parker i Anne Carson. A casa nostra, una traducció del poema 62 valgué a Carles Riba un premi en els Jocs Florals de Girona del 1911. El primer llibre de poemes de Gabriel Ferreter, de l’any 1960, es titulava Da nuces pueris ‘Dona nous als nois’, títol manllevat a un vers de Catul, autor que el mateix Ferreter recorda en el “Poema inacabat”. També Vicent Andrés Estellés se serveix de Catul, el transvesteix, de fet, per parlar de les pròpies vivències, i és així com l’any 1968 posa per nom Les acaballes de Catul a un llibre seu inclòs dins el volum Manual de conformitats (1977), una obra que actua com a paratext pels jocs autorials i que s’ha considerat de vegades el testament poètic d’Estellés. I la tradició continua teixint-se.

Que Catul és el més trepidantment actual dels poetes llatins ho podrà comprovar tot aquell que s’endinsi en els seus versos amb la ment clara i el cor calent. Aquest pròleg no ha volgut ser altra cosa que una invitació a fer aquesta lectura, a conèixer un autor que va convertir les seves passions en poemes potser perquè la poesia mai no va deixar de ser la seva gran i autèntica passió.

Lectura pròpiament dita:

4) Del dia 10 al dia 14 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 1-38

(pàg. 60-113 de l’edició de Quaderns Crema).

5) Del dia 15 al dia 19 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 39-61
(pàg. 114-159 de l’edició de Quaderns Crema).

6) Del dia 20 al dia 24 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 62-66
(pàg. 160-217 de l’edició de Quaderns Crema).

7) Del dia 25 al dia 29 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 67-116
(pàg. 218-275 de l’edició de Quaderns Crema).

8) Dia 30 de novembre: Conclusions i cloenda de la lectura compartida. Trobada presencial.

[Es donaran indicacions abans de cada bloc per poder entendre tots els poemes i per abordar detalladament els més significatius]


Imatges de dalt a baix:

Bust de Catul a Sirmione

Lèsbia de John Reinhard Weguelin

Catul llegint a casa de Lèsbia de Sir Lawrence Alma Tadema

 

Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Catul: sessió introductòria"

Em sembla perfecte, Carme.

Demà ja comencem a llegir poemes del llibre. Que bé!

Bon dia!

Mònica

Jo he comprat l'edició de Quaderns Crema

Molt bé, Núria. Així ja estàs a punt per a la lectura pròpiament dita, que comença demà.

Benvinguda!

Mònica

Hola a tothom, jo tinc la de Quaderns Crema. 
Quina introducció tant interessant!: val la pena parar atenció a un poeta que va dedicar el 25% dels poemes a una dona, no?
I quines imatges tan evocadores i tan boniques!
Arreveure, 
Laura.

Celebro, Laura, que t'hagi agradat la introducció.

I sí, Catul no ens decebrà, n'estic segura...

Escalfem motors, que això ja comença demà!

Mònica

Doctíssima, completíssima i interessantíssima introducció i pròleg que ja és una classe magistral i que obre encara més la gana de llegir els versos d'aquest poeta tan polifacètic inclassificable. Llegir, i llegir amb les claus que ens regalarà la Mònica per poder entrar en un terreny tan vast. Gràcies Mònica i Ester per tenir l'ocasió de llegir i entendre en el seu context un poeta que només coneixia de nom

Maria Jesús

Gràcies, Maria Jesús, per la teva generositat feta paraula.

Jo també agraeixo a l'Ester la implicació que sempre té a l'hora de difondre literatura en general i els clàssics en particular.

Certament, passar de saber sols el nom de Catul a llegir-ne i entendre'n l'obra és un guany ben especial.

Demà ens hi posem de debò. Fins ara era tot just entrenar-se per iniciar el camí.

Salut!

Mònica

Extensíssima i interessantíssima introducció, gràcies Mònica.

Jo m'he fet amb les Poesies completes editades per Edicions 62 Empúries, però m'agradaria fer un cop d'ull a alguna versió bilingüe. Ho deixaré per més endavant.

Serà interessant veure què podem descobrir o intuir de la vida i manera de ser de Catul a través de la seva poesia.

Ma. Clara

Magnífica introducció! 

Amb el llibre a les mans, a punt de creure-hi...

Jo llegiré la versió de l'editorial Cátedra , edició bilingüe.

Moltes ganes de gaudir de la lectura.

Fantàstic! És una molt bona edició.

Per cert, m'agrada retrobar-te per aquests verals després de l'experiència boníssima compartida amb Perennia.

Fins ben aviat,

Mònica

Faré la immersió a la mar revoltada de Catul des de l'edició de Quaderns Crema curada per Antoni Seva.

Interessant el llistat d'epítets que la Mònica dedica al ciutadà romà: cru, irònic, mordent, sarcàstic, sagnant, procaç i despietat. No són pas adjectius passats de moda.

Salvador Redó

Salvador, molt bon dia!

Encantada de tornar-te a trobar per aquí. I sí, tens raó, molts adjectius d'aquests que he aplicat a Catul els podríem atribuir a uns quants coneguts nostres...

Avui encetem la lectura. Segur que serà una experiència bonica i agradable.

Benvingut!

Mònica

Amb aquesta brillant introducció, friso per començar la lectura guiada dels poemes de Catul, predisposat ja amb 'la ment clara i el cor calent' 

Doncs és arribat el dia, Àngel. Que de pressa passen, les hores!

Som-hi!

Mònica

Genial la informació que ens has passat Mònica, sobretot per aquells que no estem massa avesats en aquest autor.

Intueixo una lectura densa i molt atractiva.

 

Gràcies.

Contenta de retrobar-te i feliç que t'hagi agradat la introducció. La vaig escriure molt de gust.

Avui comencem aquesta lectura intensa i atractiva.

Que vagi molt bé!

Mònica

Bon dia, Iris Blau és el meu pseudònim perquè no vaig poder (o saber) registrar-me amb el meu nom. Soc Júlia Casanova, i he fet una llegida a la magnífica introducció que ens envies, Mònica. 

Un estímul per a conèixer a Catul i els seus poemes, ben segur.

 

Júlia, t'he escrit al teu correu per si vols que mirem de canviar el teu nom d'usuari des d'administració.

Seguim!

PS D'acord amb tothom: quina introducció! La vam llegir en família mentre editava la pàgina. M'encanta.

Ester F. Matalí

Bon dia, Ester!

Celebro que t'hagi agrat. El meu objectiu amb aquesta introducció era convidar a la lectura de Catul i començar a donar eines per fer-ho amb unes certes garanties "d'èxit". Vaig escriure aquest text l'agost passat com a pròleg-invitació a la lectura per a una edició de Catul que apareixerà en un nou format de butxaca l'any vinent publicada per la Fundació Bernat Metge (teniu, per tant, un avançament editorial de la feina). Us avisaré quan vegi la llum.

Una abraçada,

Mònica

Iris Blau és un nom preciós, com preciosa ets tu, Júlia. Molt contenta de tenir-te aquí.

Avui comencem a llegir poemes. Endavant!

Una abraçada,

Mònica

Tota una experiència llegir Catul en companyia. Ben segur que la Mònica ens ensenyarà també a llegir entre línies.Gràcies!

Isabel,

És gairebé inevitable llegir entre línies, i no sols des del coneixement que puc tenir o l'entusiasme que puc sentir pels poetes de l'antiga Roma, sinó sobretot com a experiència personal. Estic segura que tothom aportarà el seu bagatge particular en llegir aquests poemes. Cada lectura és diferent, i aquí rau l'encant.

Bona feina!

Mònica

Bon dia, 

Jo també tinc l'edició de Quaderns Crema i m'estic llegint la introducció extensíssima que té i que sumada a la interessant informació de la Mònica em convertirà en una experta en Catul. (Ja voldria, ja)

Fa uns quants anys vaig ser a Sirmione i no vaig veure el bust del poeta. Quina ràbia! Abans no hi havia tant de material per preparar els viatges. Si fos ara, de ben segur que el trobaria. Caldrà tornar-hi!

M.Pilar

Això t'anava a dir, M. Pilar, ja tens l'excusa perfecta per tornar-hi. Així faràs un doble viatge, el de la lectura dels poemes i el geogràfic, cultural i turístic.

No dubto que tots serem experts ben aviat en l'obra de Catul, perquè, fet i fet, ser expert és haver experimentat. I, d'això, tots en tenim ganes.

Fins aviat,

Mònica

Jo acabo d’arribar de la llibreria. Fins avui no m’ha arribat l’edició de Quaderns Crema que havia encarregat. Però encara estic sorpresa i meravellada d’haver pogut comprar (o sigui que encara s’editi o s’hagi editat recentment) l’obra d’un senyor que va morir el 53aC. Ja només per això la meva curiositat i ganes de llegir-lo són enormes.

És el que tenen els clàssics. No caduquen.

Gràcies, Gemma, per ser aquí.

Aprofito ara que la Gemma no em sent (ni em llegeix) per recomanar el seu llibre Pell, escates i altres camises de força, que acaba de treure a la llum l'editorial Trípode. És un recull de contes sensacional. Si el llegiu, en gaudireu d'allò més.

Aquí en trobareu informació:

http://www.tripode.cat/pell-escates-i-altres-camises-de-forca/

Benvinguda, Gemma!

Mònica

Bon dia a tothom!

Soc la Mònica Miró i estic molt contenta de les ganes que teniu d'encetar la lectura de Catul. Ha arribat el dia d'agafar directament la seva obra i començar-la a llegir.

Alguns de vosaltres ja us heu presentat. D'altres, encara no ho heu fet. Ja sabeu que en tot moment podeu participar amb els vostres comentaris, reflexions, anècdotes, opinions i aportacions en qualsevol dels fils de debat, sigui quin sigui el moment de la lectura en què ens trobem. Jo miraré de contestar sempre els vostres missatges.

Recordeu que el calendari d'aquesta lectura compartida es va distribuir de la manera següent:

  • Del dia 1 al dia 4 de novembre (4 dies): Salutació i benvinguda. Presentació de la lectura compartida de Catul i de com distribuirem el temps al llarg d’aquest mes. Edicions i bibliografia. Presentació de les persones participants en la lectura compartida.
     
  • Del dia 5 al dia 7 de novembre (3 dies): Època i vida de Catul. Introducció a la seva obra.
     
  • Del dia 8 al dia 9 de novembre (2 dies): L’obra de Catul. Trets distintius específics. Distribució del llibre tal com ens ha arribat. Pervivència del poeta.
     
  • Del dia 10 al dia 14 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 1-38 (pàg. 60-113 de l’edició de Quaderns Crema).
     
  • Del dia 15 al dia 19 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 39-61 (pàg. 114-159 de l’edició de Quaderns Crema).
     
  • Del dia 20 al dia 24 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 62-66 (pàg. 160-217 de l’edició de Quaderns Crema).
     
  • Del dia 25 al dia 29 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 67-116 (pàg. 218-275 de l’edició de Quaderns Crema).
     
  • Dia 30 de novembre: Conclusions i cloenda de la lectura compartida. Trobada presencial.
     

Heu enllestit ja la lectura de la introducció? S'ha entès tot el que s'hi exposa? Voldríeu afegir alguna qüestió al que jo he dit? Us ha cridat particularment l'atenció algun aspecte d'aquest text preliminar? Si en teniu ganes, no us estigueu de dir-ho.

Des d'avui fins al dimecres a la nit farem la lectura dels poemes 1 al 38 (pàg. 60-113 de l’edició de Quaderns Crema). N'hi ha alguns de ben memorables (el 2, el 3, el 5, el 7, el 8, el 16, el 31) i d'altres que són menys coneguts. Llegiu-los tots durant aquests cinc dies i participeu enviant al fòrum preguntes, parers, dubtes, ampliacions... Jo aniré fent el mateix.

Va, qui comença?

Una abraçada i fins ben aviat,

Mònica

Bona tarda a tothom,

La introducció de la Mònica m'ha animat encara més a rellegir Catul. El vaig conèixer millor gràcies precisament a ella perquè vaig ser alumna seva a la UOC, així que, tot i que havia llegit algun poema, i més aleshores, ara és una magnífica ocasió per seguir amb aquest poeta que m'interessa molt i poder compartir amb tots vosaltres aquesta experiència. 

 

Ben retrobada Maite,

Celebro que t'hagis inscrit a aquesta lectura compartida del poeta Catul. Ja saps que, quan vulguis, t'espera el fòrum perquè hi facis les teves aportacions, que, com les de tots els companys i companyes, estic segura que seran d'allò més valuoses.

Una abraçada,

Mònica

Bon dia a totes (i tots)

Jo vaig comprar per iberlibro una edició bilingüe d'Edhasa. Així puc recordar alguna cosa del llatí del batxillerat, però em dec haver perdut la maravellosa introducció de la que parleu.

A l'espera de més lectura, el trobo molt local, casolà i proper. I em fa riure, de tant en tant. El del dentifrici del 39 és escatològic!

Salut!

Hola, Andreu,

La introducció de què parlem és el text que ha penjat la Mònica en aquesta mateixa pàgina, així que no te l'has perduda!

Ja és hora que doni senyals de vida, demano disculpes ja que ha estat contra la meva voluntat

Jo tinc Pesies Completes d'edicions 62-Empúries. Versió de Jordi Parramon i Blasco.