El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Josafat, capítols I a V

«Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal.»

Josafat, novel·la modernista

Josafat és una de les grans novel·les que planteja el tema fonamental del Modernisme, el de destrucció de l'individu incapaç de superar la lluita que en ell exerceixen les forces còsmiques dels principis del Bé i del Mal. Aquesta lluita es tradueix en la novel·la en una altra de les oposicions típiques del Modernisme, l'enfrontament Camp/Ciutat. En els treballs de Jordi Castellanos, Alan Yates i altres s'han estudiat els punts de contacte de la narrativa de Prudenci Bertrana amb l'obra de Víctor Català (Caterina Albert) – en particular amb Solitud- i amb Els sots feréstecs de Raimon Caselles, principalment.

Josafat és un personatge que encarna l'individu marginat i inadaptat, tan propi de la literatura del fi de segle, que acaba esclafat pel pes la religió.

La novel·la es fonamenta en una sèrie de símbols propis de la literatura i l’art del tombant de segle que presenten la dona com a agent del Mal, i la religió com el Bé, tot i que la visió de Bertrana és molt crítica sobre el paper alienant de la religió. Cal pensar en el moment i l'ambient en què fou escrita l'obra per valorar en la seva justa mesura l'agosarat dels plantejaments de Prudenci Bertrana.

En l'enfrontament entre l'individu i la societat, tema medul·lar del Modernisme, l'individu té dues vies: adaptar-se o sotmetre's, però això no sempre és possible. El somni i la follia apareixen sovint com l'única via possible de sortida, però és la via de l'impossible.

La riquesa de l'ús de símbols en la novel·la explora la realitat per la via de la suggestió com ho fan totes les grans obres del Modernisme, entre les quals Josafat destaca per la temàtica, per la condensació d’elements significatius en una estructura compacta i ben articulada, i, en definitiva, per l’extraordinària força narrativa que comunica.

Vegem-ho, doncs!

 

Capítols I – V

M’agradaria centrar la lectura en alguns elements essencials, començant per l’inici de la novel·la que és una de les pàgines més suggestives de la literatura catalana.

 

Capítol I

La funció del primer capítol és la de presentar el marc narratiu, caracteritzar el personatge protagonista i crear l’atmosfera del relat, cosa que aconsegueix a base d’una prosa altament suggestiva plena d’elements sensorials que intensifiquen les sensacions. Un altre tret característic és el d’anar introduint una sèrie d’elements simbòlics que tindran una importància cabdal en la novel·la i que retrobarem al final en el desenllaç, tot creant una perfecta arquitectura de la narració.

En les primeres línies, l’autor obre literalment una porta que convida el lector a penetrar en l’espai de la ficció que ha creat i en el ritual iniciàtic de la lectura. Apareixen el temple, el baptisme, l’aigua, les referències religioses, la mística penombra i la tenebra en la qual destaquen dues notes discordants: la petxina (atribut i símbol de Venus) i «la taca informe de les carns blanques», prefigurant les dues línies antitètiques de la novel·la.

El lector es convidat a traspassar una nova porta, en aquest cas oberta a «cops de coltell», que es converteix en forat tenebrós que dóna accés a un laberint on penetrar-hi produeix angoixa i esgarrifances. És constant i reiterat l’ús d’adjectius i de termes que contribueixen a crear un ambient fosc, tètric, inquietant i misteriós deutor de la imatgeria del Romanticisme i la novel·la gòtica.

Hi sentim la pesantor i la fredor dels grans blocs de pedra, el silenci inquietant, la «tràgica quietud». Quan els ulls se’ns acostumen a la foscor,descobrim una cel·la amb quatre escassos mobles desballestats i objectes plens de pols i d’humitat que prenen, com en el cas de l’aigua baptismal i de la petxina de l’inici, un valor simbòlic. Els rosaris plens de verdet només ho poden ser per una falta d’ús que revela un abandonament de la pràctica religiosa. Les potes d’esparver es porten cap a un marc de rituals i supersticions paganes.

En aquest marc ambiental fa aparició un personatge. Abans de dir-nos el seu nom ens és descrit amb el recurs de l’animalització. Quant al nom cal remarcar dues coses: la primera que el nom dóna identitat i humanitza; la segona, que Josafat, com sabeu, és un nom d’origen bíblic que remet al context del Judici Final. D’altra banda, el personatge del campaner està inspirat clarament en Quasimodo, el geperut de la novel·la Notre Dame de París de Víctor Hugo.

El físic estrafet, els trets bestials, el «gruny feréstec i agressiu», tot en ell té una aparença més de bèstia salvatge que no pas d’home. Completen el retrat les notes psicològiques que ens informen de les poques llums del personatge i del seu tarannà obsessiu i brutal que pot arribar a manifestar-se sota la forma d’una violència incontrolable. 

La simbiosi entre l’espai i el personatge és total: «El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla, que no és pas fàcil distingir-lo a primera vista». Josafat viu «com una fera engabiada». En la seva ment, la religiositat ha estat substituïda per la superstició i la por « als turments infernals». El dominen dues passions: la ira i la luxúria (dos pecats capitals), que denoten una lluita interna. Josafat és clarament una novel·la de tensions irresolubles.

Hi ha uns elements que no ens han de passar pas per alt: l’origen pagès i la nostàlgia de la Naturalesa simbolitzats pel flabiol de pastor i pel somni de la pastora «ajaçada a l’herba». Aquests elements són importantíssims perquè és a través d’ells que se’ns introdueix en la línia temàtica de l’erotisme i ens suggerix un món pagà de faunes i nimfes. A partir d’aquest moment apareixen elements i imatges sensuals: la proximitat del bordell, «braços nusos», «cabellera deixada anar», «xiscles de bacant», «carn blanca i cobdiciable», «llevat de faune»... que van preparant el terreny i, d’altra banda, completen la sèrie d’oposicions home/natura, fe/superstició, religió/paganisme, passat/present, camp/ciutat, castedat/sexe, pecat/càstig, home/dona, raó/follia... presents en Josafat.

En suma, un capítol magistral i rodó, amb la imatge final de Josafat, com un faune, tocant el flabiol (símbol del triomf del món pagà dels instints) arran del precipici que simbolitza la follia. Retrobarem i comentarem aquesta imatge en el capítol final.

 

Capítol II

És un capítol brevíssim que té per funció servir el pretext narratiu que faci versemblant l’entrada en el món tancat de Josafat dels personatges femenins que veurem a continuació.

 

Capítol III

L’objectiu és presentar i fer entrar en acció els personatges de les dues dones, dues bagasses, Pepona i Fineta, i la reacció brutal que produiran en la libido de Josafat.

A l’inici, Josafat «dormia en el seu banc» (la sesta del faune). El silenci de l’església és trencat i s’omple de «femenils rialles».

Abans de passar a la descripció de les dues dones i del seu ofici que s’insinua ben clarament pel context del final del capítol I i per les «faccions rublertes de mundanal picardia» i «una flaire tan contorbadora», Josafat les identifica immediatament amb la temptació i el pecat de la carn, se li representen com l’encarnació del diable segons la imatgeria religiosa que identifica el diable amb la serp: «la gorja flexible i excitant que s’allargava vers ell com la d’una serp enviada pel dimoni».

No hi ha dubte que estem davant d’una clara representació de l’arquetip de la dona satànica, la femme fatale, la  seductora que utilitza el poder de la sexualitat per atrapar i destruir els homes. Feia «pensar en besades crudels i pruïges satàniques. Era perillosa, enfollia el cor i emboirava el pensament amb carnals ubriaqueses.» No cal insistit en el valor icònic sobradament conegut de la representació de la dona com a agent del mal en la literatura i l’art finiseculars (vegeu l’obra pictòrica d’Edvard Munch, Gustav Klimt, Egon Schiele, ...). En aquest cas, s’hi sumarà l’element sacríleg de la barreja d’erotisme i religió (observeu el títol del quadre de Munch que ens serveix d’il·lustració: Madonna!).

Prudenci Bertrana, però, ens n’ofereix una doble versió en els dos personatges de Pepona i Fineta, entre les quals estableix una diferència molt significativa relacionada amb l’origen i les arrels del personatge.

Pepona és descrita com «una dona d’aspecte sanitós, madura i esplèndida» malgrat la carn «un xic masegada» per l’exercici de la prostitució. A més, aquesta mostra des del primer moment repugnància i temor envers Josafat.

Pepona prové del món rural i l’empremta de la proximitat amb la Naturalesa la salva d’alguna manera i li dóna una pàtina saludable. Mentre que Fineta és una estampa demoníaca: “Una terrible cabellera rossa, crespa i onejanta com les flames d'una foguera, moria en sa nuca, on passaven a cada instant esgarrifances magnètiques. Espantava mirar-la”.  Per arrodonir el retrat, Fineta és «ciutadana, feble, malaltissa» i és una nimfòmana pervertida amb un «cor de bagassa ple de monstruosa luxúria». És més, Pepona li retreu a Fineta els seus gustos perversos: «Ai, noia, que estranyes i capritxoses sou les que veniu de les ciutats grans».

Cal remarcar aquesta diferència, ja indicada de manera irònica en els noms respectius Pepona / Fineta,  perquè marca el posicionament de Prudenci Bertrana en l'oposició Camp/Ciutat tan present en les novel·les modernistes.

En la visita de les bagasses als dominis de Josafat hi ha un element premonitori que tindrà importància en el desenllaç: «els contrapesos del rellotge, feixugues pedres [...] fatals i amenaçadores.»

La visita de les dones crea l’efecte previsible en Josafat i desferma la bèstia: «una ira de lleó que ensuma la femella a través d’una reixa l’arborà».

Retornarem a la paraula «bèstia»...

 

Capítol IV

Amb la segona visita de les dues meuques a l’església, l’espai que és l’element central d’aquest capítol queda irremissiblement contaminat com ens confirmarà a l’inici del següent capítol.

Remarquem la presència d'alguns elements com “l'àngel de bronzo símbolitzant la Fe” vs. les gàrgoles, representacions monstruoses del maligne.

El camp semàntic amb que són descrits els dominis del campaner insisteixen en el termes associats a la tenebra. En la foscor, les sensacions auditives i olfactives prenen especial relleu (sentor enervant de mascle, de femella, de salvatgina) i un significat premonitori (“plena de fetor de tomba”).

D'altra banda insisteix en el motiu simbòlic de l'abisme i de les “vertiginoses altures” símbol de la follia.

Segueix utilitzant el recurs de la animalització per caracteritzar els personatges. Josafat ens és presentat amb l'aparença d'un simi gegantí, promesa de l'atracció literalment bestial que exerceix sobre Fineta.

De la bagassa en remarca l'element sensual per excel·lència, els cabells, la mirada de bacant i una líbido insaciable, la blancor de la carn.

Pepona en fuig espaordida, mentre l'espai queda definitivament establert i lliure per escenificar el combat eròtic de tints bestials i sacrílegs entre Fineta i Josafat.

Capítol V

El capítol V és l’eix vertebral de Josafat. És el capítol que ocupa la part central de l’estructura i on es concentra el nucli temàtic de la novel·la.

En el relat de la consumació sexual de les relacions entre Josafat i Fineta  Bertrana ens ofereix un dels moments de màxima tensió i habilitat narrativa.

El temple apareix com un espai contaminat pel pecat de lascívia; les pedres retornen com un eco el “renills de zel” d’una sexualitat de bèstia. Josafat se sent esclau de la “mala dona” que se li presenta ara disfressada de beata amb vestit negre i mantellina. “Aixís, volgué oferir-se a l'home que sa refinada perversió havia escollert.” Afegint morbositat a l'encontre.

Els presagis negres fan acte de presència i s'aniran intensificant en els capítols següents fins al desenllaç: “Un esparver planava entorn de la cúpula”.

“Josafat es consumia de luxúria” i Fineta es deleix per escenificar “el conte de la dona robada per un orangutà” i sentir l'escomesa de la “fúria simiesca”...

En efecte, Bertrana utilitza el mite de la bella i la bèstia, en la versió que popularitzaria anys més tard el cinema amb el personatge de King-Kong.

Un diàleg ple de tensió entre els dos personatges dóna pas a la consumació de l'encontre sexual que l'autor, amb l'ús de recurs de l’el·lipsi, deixa a la imaginació del lector.

La llum de la lluna introdueix una pausa narrativa de gran efecte teatral -tota la novel·la és d’una gran teatralitat, una enorme posada en escena- per indicar el pas del temps. La bagassa aquietada “com una hiena farta de carnassa” es recompon el vestit i pren la mantellina abans de la nova escomesa brutal de Josafat...

Com sempre, confio en la vostra sagacitat lectora i la vostra col·laboració per comentar els molts detalls que m'han quedat al tinter.

Maria Nunes


Imatges:

1. Postal Bertrana ILC

2. Sandro Botticelli, El naixement de Venus (1482-1486) (detall)

3. Charles Laugthon en el paper de Quasimodo, The Hunchback of Notre Dame (1939)

4. P.S. Merse, Faune i nimfa (1867)

5. Edvard Munch, Madonna (1894-1895)

6. Egon Schiele, La Maliciosa (1910)

7. King Kong (1933)

8. Prudenci Bertrana, Nit de lluna a Girona (1917)

Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Josafat, capítols I a V"

Ja ho tenim aquí! Ja podem començar a parlar de "Josafat" i a compartir les impressions de lectura.

Intentaré de respondre tots els vostres comentaris, com sempre he fet, però aquesta lectura se'm solapa amb un moment de molta feina per la promoció del llibre de rutes literàries que m'acaben de publicar. Intentaré seguir al dia els comentaris i us demano disculpes anticipadament.

 

Salutacions i bona lectura a tots!

Diu la Maria que s'ha deixat molts detalls i jo contesto que ens serà difícil trobar-ne després de la seva introducció que, com sempre, és esplèndida. Per tant demana disculpes des del primer moment per les idees o conceptes que repetiré.

En la meva relectura de Josafat hi trobo encara més plaer  primer perquè és una relectura, però sobretot per la guia de la Maria.

De moment, només ressaltar aquesta fosca i malaltissa sensualitat de l'estil , el lèxic, i les imatges del text que reflecteixen  o són el cos de l'anima de la repressió exercida per l'Església catòlica de no fa tants anys) que, tot i portada a l'extrem en el personatge de Josafat, pot desencadenar una gran neurosi i una gran angoixa entre el raonament  fe religiosos i l'instint natural, humà sexual.  Encara recordo un missioner que en unes conferències en un col·legi de monges ens posava l'exemple d'una noia a qui la seva mare havia posat un vestit sense mànigues i que per no ensenyar els braços nus s'havia escaldat amb aigua bullint per pode-se'ls tapar. Com sempre la literatura és un reflex de la vida o de les passions, dels dubtes, de les contradiccions de l'home. 

He llegit prou obres de Prudenci Bertrana i en aquesta obra Josafat com en la resta em sembla detectar una certa mirada negativa cap a la dona un cert "masclisme" i perdoneu l'agosarada expressió. Sovint les adjectius que empra i com la descriu em semblen una mica pejoratius, potser m'equivoco. En el cas de Josafat és una pastora que no en té res de bucòlica ni d'innocent i que després es converteix en una bagassa. L'altra la Fina és l'esca del pecat la imatge de la serp bíblica que tempta Adam i la concepció religiosa de la dona com a tal.

Això no treu del plaer que representa llegir Josafat i la quantitat de meravelloses i esfereïdorament poètiques  descripcions i imatges que s'hi troben amb els símbols que amb l'ajuda de la Maria ens anirem trobant com a clau per aprofundir en el text. Una meravella.

Ja des del primer capítol ens endinsem dins aquesta atmosfera fosca, estremidora, repressora i onírica amb arquitectures fredes i laberíntiques, creada especialment per el personatge Josafat i ja ens podem imaginar quina mena d'esdeveniments hi podran tenir lloc en aquest escenari il·luminat per escletxes de llum groga, de torxes o de la lluna entrant per la finestra. Una llum sempre adequada a l'habitatge i a les emocions sentiments i personalitat de Josafat.

Absolutament escaient les imatges. M'encanten. Gràcies

Maria Jesús

Hola. Jo no tinc aquesta edició, o sigui que t'agraeixo, Maria, que pengis aquí les imatges per poder guadir-les.

No havia llegit res abans d'en Prudenci Bertrana i val a dir que estic gratament sorpresa amb Josafat.

El que mès m'impressiona és la quantitat de vocabulari que hem perdut. Malgrat que no interfereix en la comprensió he optat en utilitzar el diccionari força sovint, pel mer plaer de recuperar mots. Alguns m'han retornat d'haver-los sentit de petita, però d'altres per a mi són nous.

M'ha.......xocat? el paper femení. Tal i com diu la Maria Jesús, aquesta pàtina masclista.... però no només la dualitat dona/mal, sinó sobretot la mateixa definició que Bertrana posa en boca de la Pepona i la Fineta, allò de que les dones s'avorreixen si el marit no les pega. Déu n'hi do!.

Per acabar, en destaco el ritme tan àgil i la capacitat de mantenir la tensió. Quan tots tres comencen a baixar del campanar per marxar...ufff... quins nervis!!!

Súper interessants la vostra Introducció i els capítols I-V. Gràcies.

Dolors.

 

Un breu aclariment. Les imatges que acompanyen les introduccions de la lectura no corresponen pas a cap edició de Josafat. Les trio en funció del contingut i el context per ampliar amb imatges el context de la lectura. 

Celebro que gaudeixis la lectura. N'anem parlant.

 

Hola a tothom,

Com sempre, fantàstica introducció, Maria. Jo intuïa alguns dels aspectes que planteges, també vaig pensar en el campaner de Victor Hugo (ue!) i en King-Kong. El llenguatge, com dius, és "bestial", tant com Josafat. He trobat que aquesta novel·la és una petita joia. Seguiré les recomanacions de la Maria i llegiré més Bertrana.

 

Ester F. Matalí

M'agradaria saber el motiu d'aquesta divisó capitular. A mi ja m'està bé, però també es podria haver fet una divisó trimembre, més clàssica si voleu.

Ja s'ha tractat el tema de de la nominalització en relació a dotar a les meuques d'unes característiques que fessin evidents la dicotomia entre camp i ciutat.

La relació entre Josat i Fineta  es tradueix en el mite de la bella i la bèstia però en una versió sadomasoquista.

Responc breument la pregunta. Evidentment que es podia haver fet una altra divisió diferent. He optat per aquesta perquè, com ja he dit en la introducció, des del meu modest punt de vista, el capítol V és l’eix vertebral de Josafat. És el capítol que ocupa la part central de l’estructura i on es concentra el nucli temàtic de la novel·la.

 

M'agradaria saber el motiu d'aquesta divisó capitular. A mi ja m'està bé, però també es podria haver fet una divisó trimembre, més clàssica si voleu.

Ja s'ha tractat el tema de de la nominalització en relació a dotar a les meuques d'unes característiques que fessin evidents la dicotomia entre camp i ciutat.

La relació entre Josat i Fineta  es tradueix en el mite de la bella i la bèstia però en una versió sadomasoquista.

Siiiiii, vaig trucar a l'editorial perquèo trobava el exemplar de X.Pla i molt amablementem van fer saber que sortirà com a novetat el dia 13 de setembre!!!!!

Maff

M'ha cridat força l'atenció la brevetat i la intensitat del relat que deriva en una tensió que te'l fa llegir aguantant la respiració. Jo l'he llegit en tres trams, però l'hauria volgut llegir seguit de principi a fi. La història comença amb un crim i acaba amb un altre. Des del principi l'autor ens va endinsant en aquesta atmosfera fosca, claustrofòbica, com ho és l'espai físic ple de foscors, ombres i passadissos laberíntics dels que en sortim en alguna ocasió per contemplar el camp assolellat o la lluna.

Bertrana va ser força agosarat a l'hora d'escriure aquesta història que a la seva època no va ser ben rebuda.

També destaco el vocabulari, que m'ha semblat molt genuí i que contribueix a dibuixar d'alguna manera els personatges. Les descripcions són potents, de vegades cruels i d'altres poètiques.

 

Ma. Clara

És una novel·la tan densa que seria més llarga una anàlisi completa que no pas la novel·la. Però per no fer-me pesat només comentaré dos aspectes: el personatge central i l'escenari.

 

Josafat, un personatge excèntric i tràgic. Definir-lo comporta observar dues mirades ben antagòniques i d'un fort contrast: d'una banda, i a part de la descripció física que en fa l'autor, hi ha una descripció més íntima i més emocional: ... rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra.. ..I, contràriament, ...Fou tan humil, tan servicial, i tan gelós del respecte de Déu i de l'Església, que s'atragué la benvolença de tots els que el tractaven... Aquest joc de contrastos li dona un atractiu extraordinari que captiva el lector. Els contrastos es poden observar també en molts altres aspectes (religió, sexe, sentiments...)

 

I un segon tema tant o més atractiu: l'espai on s'esdevenen els fets: l'església de Santa Maria: tot passa allà a dins i per tant les sensacions més abundants són la grandària de l'escenari però alhora la seva fredor, la seva foscor i el seu silenci... i, per tant, generadors de por i d'angoixa... un silenci que esporugueix i admira...una  tràgica quietud... estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant no gosaria a saltironar ni sabria riure... Excel·lent, excel·lent!! I tot expressat amb un llen guatge ric i amb una qualitat fonètica molt expressiva

 

No em vull allargar. Tindrem temps de parlar de la qualitat literària, del llenguatge, de la precisió dels adjectius, dels símbols... quan hàgim llegit la segona part i quan hàgim rebut les excel·lents orientacions de la Maria

 

Josep Maria

Bon dia a tothom!

JOSAFAT, títol i personatge.

Per una banda hi ha el personatge i l´altra l´espai físic, però la feblesa de Josafar es refugia en la fortalesa de l´església.

Arribat un moment es fonen Josafat  i catedral-campanar.

Quina gran novel.la, Bertana ens acompanya per cada racó que veu o trepitja Josafat.

 

Hola,

He llegit tan sols el primer capítol on veig dos elements claus: la presentació de l’espai i l’acció, i, per altra banda, la presentació del personatge Josafat.

Com element simbòlic el flabiol, acabament del capítol i que li dóna una obertura i tancament, d’una història i personatge.

 

 

Gràcies primerament, per les aportacions tant interessants i d' ajuda que la Maria ens aporta.

l' Enhorabona per l' edició d'aquest llibre, fillet teu, que es presenta interessantíssim pels amants de la lectura i que disfrutis molt del moment.

Una obra aquesta, que és impressionant. Tot ho és. El simbolisme, el lèxic tant ampli i com un torrent inesgotable, la sintaxis, vaja que jo, aturant- me ja en el primer capítol, vaig a poc a poc començar a llegir- lo en alt, perquè tot és tant ric, dens, captivador que necessitava paladajar- lo bé.

Com és una obra curta m' ho puc permetre i n'estic gaudint.

Estic contenta, perquè, com a persona lectora però no tant coneixedora, he trobat alguns dels simbolismes i de les cosetes que ens apunta la Maria i mira, sempre fa gràcia.

El simbolisme que no vaig trobar o saber encaixar és el del precipici   Que apareix ara  només treient el nas però que tindrà més sentit després.

Vaig seguir amb la Maria ,Solitud, i m' agrada perquè he trobat moltes similituds, aquella dualitat tant clara de ciutat/ mon rural alla era ben evident i aquí apareux també ja al principi en el moment mig místic de Josafat amb el flabiol recordant sa terra.

El lèxic és impressionant, molt ric, també però adust, diria potent , de poques paraules i aquí veig que el lèxic és així curiosament com el personatge. Aquest personatge tant ben descrit, al límit amb la bèstia, com molt animalitzat, aquí també m' ha recordat a Solitud en el personatge de l'Ànima.

Crec que en la ñovel.la modernista era molt important l' espai, el lloc on es donava l' acció i aquí es descriu de forma minuciosa , tant que per mi, és com si el lloc, STa María fos el mateix Josafat. m' aventuro a dir.... 

 Be, no se hi ha tanca cosa, que com diu un dels nostres companys lectors el comentari de l' obra seria segur més extens que l'obra en si.

Seguim llegint...

Maff

Il.lustracions precioses i adients.

Ahhhh, m' oblidava del tema que ja ha iniciat la Maius del " masclisme". Siii és molt clar , però és que goso dir, que potser era el model de l' època, el que s' associava a la impuresa i al pecat més clarament.

Trobo que debia ser molt trecador en l'època tota la descripció de l' erotisme de la forma tant impactant que en fa Bertrana, crea un ambient que quasi pots tocar, amb sensacions, olors, colors.....impressionant!.

Maff

Rellegeixo de nou Josafat i aquest cop amb molta il·lusió, en primer lloc perquè ho puc fer amb el guiatge de la Maria i en segon lloc perquè enguany celebrem l'any Bertrana.

Josafat és per a mi una de les gran novel·les modernistes. Jo, i és la meva modesta opinió,  en destacaria tres i així ho defenso davant els meus alumnes: Solitud, L'auca del senyor Esteve ( que tot i que coneixem molt més l'obra de teatre, en principi fou una novel·la) i Josafat. Totes tres, cadascuna a la seva manera, reflecteixen l'ànima modernista, els seus ideals, els seus prinicipis i la seva filosofia de vida. 

De Josafat m'encanten les descripcions - la que fa de la catedral de Girona és una delícia- el contrast bé i mal, bèstia i persona, i en gaudeixo molt d'aquest vocabulari tan acurat de l'autor. M'agraden les seves antítesis, les seves gfradacions i les comparacions amb què ens obsequia a cada pas.

"La gran campana de les hores tocà set batallades; brunzí el ressort del rellotge; de cap a cap del campanar passa com un frisament i el silenci tornà a ser espaordidor"

Batallades, brunzir, frisament, silenci. Ho trobo genial

"(Josafat) s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macàbric festí"

És un mestre del lleguatge, aquest Bertrana.

Bona lectura a tots

M.Pilar