El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Josafat, darrera sessió

«I l’aigua que gitava la gàrgola

quimèrica caigué com baptisme

purificador sobre sa nuesa.»

Un bosc de símbols

En la sessió dedicada als cinc primers capítols de la novel·la hem vist la presència i el valor dels símbols. Recordem que el simbolisme és un dels corrents estètics principals dins del modernisme, i que es basa en captar, per la via de la suggestió, l’essència de la realitat intangible molt més profunda que simple realitat que es pot veure, tocar i mesurar. També cal recordar que el simbolisme en l’art i la literatura heretà del romanticisme els aspectes i la imatgeria més foscos i gòtics.

Voldria insistir en tres dels símbols essencials que vam trobar a l'inici de la novel·la i que destaquen amb un especial relleu en els capítols finals i en el desenllaç:

En primer lloc la presència dels esparvers com a aus de mal averany. Veurem com aquests capítols finals s'omplen dels més negres presagis. D'altra banda ens remeten, com ja vam assenyalar, a uns rituals d'un caire més satànic que pagà dins del temple, tot profanant-lo. Cal afegir-hi la presència d'un gat negre tradicionalment associat a les supersticions d'aquest caire.

En segon lloc, el símbol de l'aigua com a element purificador dels pecats en el ritual del baptisme creixerà en importància sota la forma d'una pluja que es presenta per a Josafat com un element alliberador que l'empeny a actuar en l'intent d'alliberar-se del malson que arrossega, com arrossega el sac amb el cadàver. Finalment, l'aigua de la pluja cau “com un baptisme purificador".

Finalment, el flabiol, que ja havíem vist en la vessant simbòlica de suggerir l’atmosfera i l’ambient pagà, permet a Prudenci Bertrana d'introduir en la novel·la uns elements referencials que provenen del món de la mitologia clàssica com el faune i la nimfa, el sàtir i la bacant.  Si per una banda el món que suggereix el flabiol és un món pagà, per l'altra és l'element que ens connecta amb l'enyor de la naturalesa i del somni perdut d'una vida en contacte amb la natura; una mena de món plàcid i idíl·lic, un paradís perdut per a l'home que ha abandonat les seves arrels i viu en la ciutat. El flabiol és l'element que vehicula la doble oposició Religió/Paganisme, Camp/Ciutat.

Arran del precipici, com a l'inici, damunt mateix de l'abisme que simbolitza la follia, el so del flabiol de pastor és la nota elegíaca, el rèquiem d'homenatge a un paradís perdut.

En la introducció us convidava a considerar la lectura de Josafat com un dels cims de la narrativa modernista i la porta d'entrada al món de Prudenci Bertrana. En efecte, les notes del flabiol com les del flautista del conte ens arrosseguen cap a la trilogia Entre la terra i els núvols i ens donen la clau per entendre la seva filosofia de la vida. Concretament a L'hereu s'hi pot llegir el següent: “L'home en estat salvatge participa, més que el civilitzat, de l'essència divina del món”. Per tot això, en paraules de Pere Farrés, l'enyor de Josafat no és un enyor qualsevol; no només se l'obliga a renunciar a una terra, un paisatge i una gent, sinó a tota una concepció del món.

 

Capítols VI – IX

Capítol VI

El capítol VI s'obre amb una referència temporal que especifica no només el temps de durada de les relacions entre el personatges -”Les relacions entre Josafat i Fineta duraren mitja primavera»- sinó també la pista simbòlica d'una estació de la Naturalesa que correspon a l'esclat de la vida i al cicle reproductiu de moltes espècies animals.

Bertrana insisteix en el caràcter brutal i bestial dels encontres, amb trets purament d'instint animal per part de Josafat, i masoquistes i perversos per part de la Fineta.

La narració de les dues darreres nits que la bagassa passa sense abandonar el temple tenen la funció d'afirmar amb rotunditat el domini absolut de la bagassa sobre el campaner. Fineta es presentada com la “bacant que feia delirar el faune”, com una harpia, com la depredadora que reté la seva presa.

Les dues nits i els dos dies són un recorregut laberíntic per l'interior del temple que es correspon amb el laberint mental de Josafat, en el qual el temor a ser descobert i el sentiment de culpa acabarà per imposar-se.

L'autor insisteix en l'atmosfera negra i gòtica del relat -“la torre de les sagnants despulles”- que entra en una mena d'espiral i de deliri sobre el qual planen cada cop amb més insistència aus nocturnes i negres pressentiments. Tot plegat, premonicions fatals que ens van conduint cap al desenllaç. “Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgarrifances: sentí el xisclar de les òlibes; pressentí l'abim que la xuclava; les aus nocturnes arran de son cap passaven lentes, movent llurs ales silencioses [...] sentí fredors catalèptiques que l'agarrotaven [...] Idees macàbriques l'esfereïren: ella estava dins un grandiós sepulcre [...] un càstig horrendo planava sobre d'ella”...

En aquest capítol es produeix, però, un important punt d'inflexió en Josafat que farà que en el personatge s'operi un gir decisiu: “Havia entès el llenguatge de la campana”, simbòlicament, el de la fe, el del temor del Judici Final que el toc de la campana representa. Com a conseqüència, el gruix impenetrable dels murs del temple es converteixen en transparents: “li semblava que les parets de Santa Maria eren de vidre”.

Voldria, finalment, destacar en aquest capítol dues escenes que forçosament havien d'escandalitzar en el seu moment pel caire irreverent. La primera, la del vi negre que els capellans insisteixen a beure “a l'entorn de la llosa on els esparvers celebraven llurs festins” que manifesta l'anticlericalisme de l'autor. El segon, l’escena en què Josafat i Fineta es dediquen a fabricar hòsties mentre ella canta “la cançó bàquica que en Josafat no acabava d'entendre.” Per més que en un context irreverent, el vi i l'hòstia del sagrament de la comunió queden profanats com el temple però no deixen de ser el símbol de la redempció.

El darrer element que se suma a aquesta idea de profanació és la baralla final entre les dues bagasses. “Has contaminat la casa del Senyor; per ta culpa, les bagasses hi entren per satisfer sa famolenca luxúria i, com dins el bordell, s'hi barallen [...] Arrepenteix-te, demana perdó, Déu te mira.”

 

Capítol VII

El capítol VII narra la darrera visita de la Fineta disposada a no renunciar mai a un home i menys a Josafat.

En arribar a Santa Maria, la rep el toc fúnebre de la campana.  El toc a morts i el nom de la campana que Josafat branda precisament en aquell moment ho diu tot: la Brandamorts. La veu de la campana obre el capítol amb la funció clara d'anunciar el desenllaç.

Fineta ja no troba el mascle encès de desig salvatge, sinó un Josafat resolt a rebutjar-la, però insegur i temerós de no poder dominar els seus instints. Fineta intenta temptar-lo i es presentada com l'encarnació del Mal; literalment com la dona vampira disposada a xuclar la sang de la seva víctima fins a la darrera gota: “mossegava una artèria que glatia en l'ampla gorja del campaner”.

En comptes de desfermar la luxúria el que aconsegueix és despertar la fera violenta en un final de capítol no per previsible menys efectiu des del punt de vista literari.

 

Capítol VIII

“I no vingué l'ombra alta i severa.”

Bertrana dóna una gran importància a l'inici dels capítols. L'inici sempre és una anticipació del contingut que hi desenrotllarà.

El capítol VIII és narrativament la continuació del fil anterior. Josafat confessa el pecat de la carn però la confessió no l’allibera del neguit.

Assistim a una doble agonia en paral·lel. D’una banda, l’agonia mental de Josafat turmentat per la por de ser descobert i els darrers vestigis de llum abans de caure en la follia. De l’altra l’agonia física de la Fineta.

Tot trencant la tenebra comencen a aparèixer notes de llum. Primer la llàntia del sagrari: «la flama diminuta i oscil·lant escampava sa llum bondadosa per la testa del campaner acotada i meditabunda. Els fantasmes, els misteris, les paüres de la nit semblaven finir, esvair-se en el cercle de llum esgrogueïda».

Després l’esperança que l’arribada de la llum del dia inundi el temple amb la llum i els colors dels vitralls. Un contrast cromàtic esplèndid!

El rellotge, «aquells sotracs del temps: una..., dues..., tres..., set hores» gairebé es poden sentir tot marcant el pas lent i angoixant del temps, i la perícia i el domini precís i espectacular del tempo narratiu.

El capítol és narrat a base d’escenes macabres de traç gruixut, que tenen molt en comú amb l’estil narratiu de la Víctor Català més fosca -per no parlar de la riquesa del lèxic de tots dos autors. Cal remarcar especialment el sadisme de l’escena final dels contrapesos del rellotge que havia aparegut a l’inici de la novel·la, ara se’ns rebel·len en la seva funció macabra.

Acabada la «feina» la naturalesa primitiva de Josafat se’ns mostra un cop més en la calma animal amb que torna al seu cau a engolir un mos -de nou el pa i el vi, elementals i eucarístics- i a ajaçar-se en el catre a dormir.

Capítol IX

Un aparent ordre restablert en el temple inaugura el capítol; la llum inunda el temple, la brisa del matí l’aireja; els elements vitals guanyen terreny a la tenebra. Aquest ordre contrastarà amb el desordre mental creixent de Josafat al llarg del capítol.

A través d’aquest nou escenari, Bertrana ens condueix fins a la visió de la Naturalesa simbolitzada per les muntanyes llunyanes, tan idealitzades  i inaccessibles com el somni de la pastora: «mirà al lluny, vers les blavoses muntanyes, vers son poblet, vers el país assolellat de fresques obagues i prats hermosos on la pastora s’hi enjogassava temptant sa honesta adolescència i on ell fugia del pecat [...] Volgué haver-ne consol, d’aquelles muntanyes, d’aquell passat, d’aquells records agradosos, però el cos èrtic i pudent de la Fineta s’interposava i era més gran, més dominador que el sol, que l’espai atzurat, que l’Univers resplendent de llum joiosa.»

Crec que estem davant la formulació narrativa de la síntesi del nucli temàtic de l’obra:  la visió del paradís perdut, el trencament irremissible de l’harmonia entre l’home i la Naturalesa, la via de l’impossible de què parlava Jordi Castellanos i els teòrics del modernisme.

L’angoixa s’empara de nou del campaner que no sap com desfer-se del cos mort de la Fineta. Arrossegant el «fato macàbric» inicia una mena de viacrucis que ressegueix a la inversa el camí que havien fet en vida en els seus encontres carnals: «un tragí horrible que durà dos dies» durant els quals el seny de Josafat s’enterboleix definitivament «en la immensa pertorbació de son magí», «els ulls del campaner, inexpressius, lluents de bogeria».

L’església, els elements de la Naturalesa, el vent i la pluja es personifiquen i irrompen impetuosament. Josafat «Oí perfectament com un immens sanglot de la naturalesa i el caure seguit d’un pluja espessa. [...] El rajar de les canals, el glu-glu de les gàrgoles [...] Sols una vaga idea de que l’aigua ho purifica tot».

És espectacular la qualitat plàstica de les imatges amb què descriu la força de l’aiguat, l’acció d’estimbar el cos i la pluja que el purifica:

«Les robes de la bagassa voleiaren com aucells de nit, bategant contra els carreus, i el cos fou engolit pel negre espai.»

«I l’aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre sa nuesa.»

L'esplèndid final ens ha de fer entendre Josafat com un personatge tràgic, víctima d'ell mateix, de la societat i de molt més, per a qui la follia és l'alliberament.

Restem en silenci per oir les notes del flabiol sonant “dins la penombra santa” com una melodia “inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga...”

Maria Nunes


Imatges:

1. Luc-Olivier Merson, il·lustració de Notre-Dame de París (1881) (fragment).

2. Edvard Munch, Vampira (1893).

3. Luc-Olivier Merson, il·lustració de Notre-Dame de París (1881).

4. Charles Laugthon en el paper de Quasimodo, The Hunchback of Notre Dame (1939).

5. Luc-Olivier Merson, il·lustració de Notre-Dame de París (1881).

6. Prudenci Bertrana, Paisatge (1888).

7. Gustav Klimt, Moving Water (1898).

 

Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Josafat, darrera sessió"

Aquests impressionants capítols ens deixen la mateixa sensació d'un malson on els objectes inanimats i animats i la natura que formen un cúmul d' imatges reals i oníriques ( es veu clarament la faceta de pintor de P. Bertrana) no només són el decorat o l'escenari on es desenvolupen els esdeveniments, sinó que interactuen amb Josafat i amb els seus estats emocionals i la seva ment fins a portar-lo a la bogeria . Un final i un plàcid desequilibri, podríem dir harmònic, que contrasta amb tot el terror i la truculència dels sons de la tempesta i les imatges dels capítols anteriors que abans ens ha glaçat la sang, , però que no per això deixa de ser més efectista. L'amalgama de confusió, de desig, de desesperació, de por, de repressió i de dubtes condueixen irremeiablement l'ànima  turmentada de Josafat a  la bogeria, l'única sortida.

No sé si P. Bertrana havia llegit o tingut influència d'Edgar Allan Poe, però els escenaris gòtics i el terror m'ha recordat alguns dels seus contes, així com la seva terrible poesia més coneguda "El corb". Amb la gran diferència que Poe parla de la desesperació  que produeix la mort de l'estimada que no veurà "mai més" . Bertrana utilitza un au com un presagi de tragèdia i de mort, però com una alliberació del personatge.

La imatge de Josafat amb el fato del cadàver a l'espatlla anant d'un lloc a un altre per amagar el cadàver ( potser com a símbol també de la seva pròpia consciència qe no es pot amagar de sí mateixa) m'ha fet venir el cap la imatge de Rigoletto quan s'endú el sac amb el cadàver de qui no sap que és la seva pròpia filla.

Tots, tots aquestes escenes finals amb Fineta humiliant-se i degradant-se per aconseguir revifar el desig de Josafat i la de Fineta encara viva arrossegant-se i rodolant pels esgraons són dignes d'una de les millors pel·lícules negres que es podria haver realitzat mai (crec que no s'ha fet)

Gràcies, una vegada més, a la Maria per la quantitat i qualitat de la informació, de coneixements i de com ens els sap comunicar.

He buscat el significat del nom Josafat i he trobat:

Josafat, nombre masculino de origen hebreo "Yehosafat", su significado es "Dios es mi juez"

Copio «El corb» per refrescar la poesia de Poe.

EL CORB

 

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge, 
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers, 
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta 
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés. 
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés, 
                                                                tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre, 
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés. 
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora 
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés, 
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només, 
                                                             i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina 
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés; 
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna 
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés, 
algú que suplica entrada al portal del meu recés; 
                                                                    això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma: 
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és 
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia, 
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.» 
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés; 
                                                                   tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància, 
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés; 
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura, 
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només, 
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només. 
                                                                 Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa, 
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés: 
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa; 
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és, 
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és; 
                                                                    era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se, 
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés, 
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència, 
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés, 
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés; 
                                                                 va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure 
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers: 
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva 
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és 
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?» 
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta, 
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers; 
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada 
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés, 
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés, 
                                                        amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia 
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés. 
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida 
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés; 
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.» 
                                                    Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta, 
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés 
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre 
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només, 
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només 
                                                    de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure 
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés 
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia, 
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés, 
desairós i abominable, què fóra allò que expressés 
                                                          amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava 
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més 
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara 
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes, 
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes— 
                                                               no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire 
de l’encatifat brandaven invisibles encensers. 
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia 
per la teva melangia —consol i aquest nepentés 
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!» 
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!, 
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés 
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada, 
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és: 
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?» 
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!, 
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després, 
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida 
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només, 
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!» 
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!», 
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés! 
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge, 
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés! 
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!» 
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara, 
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés; 
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença, 
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés 
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés, 
                                                          no es podrà aixecar —mai més! 
 


Traducció de Xavier Benguerel 

 

https://www.euroresidentes.com/significado-nombre/nombres-biblicos.htm

 

Maria Jesús

I tant Maius, capitols impressionants, per tot, pel simbolisme que es barreja amb les descripccions i comparacions tenebroses i tot el torrent del lèxic estremidor de l'autor.

Si,si Maius, realment sembla que l'esperit de Poe voli per entre els murs i el campanar hermètic..

Abans de res, gràcies per tot a la Maria pel seguiment extraordinari de la lectura i per aquesta última entrega esperada.

L'obra és magnifica, una joia tenebrosa, un torrent potent en el lèxic i a mi m'ha ressonat molt per dintre Solitud, quan llegia aquesta obra.

Fins i tot, aquest mot mateix és el que definia la vida interior i exterior del personatge principal abans no apareix o traspassa físicament per la Catedral (el seu refugi en murs i en alçades) la Pepona i aquí és quan comença el Malson.

Quan perd aquesta seva solitud inexpugnable del temple, de la religió feta pedres, ell perd també la seva puresa i així comencen a aparèixer les dualitats solitud/ destrcucció, impuresa/ puresa, mort/ vida...

Per mi, és una lectura difícil, que la Maria ha fet més propera i en tornaré a fer lectura perquè, algun simbol no he captat, i que em sembla impactant, el del vi encerclant o al voltant dels sacrificis pagans amb esparvers, tota la simbologia de l'Eucaristia no la he sabut veure...rellegiré.

Curiós , no se si casualitat el nom de Josafat, que recorda la Vall de Josafat on s´ha de fer el "judici final"...

M'ha agradat també veure tota la part morfològica i sintàctica de l'època en que escriu.

Seguiré rellegint i continuaré ara que hi som amb alguna coseta més de Bertrana.

Gràcies.

 

Maff

Especialment emocionada per poder llegir aquesta lectura en el marc en el que ens trobem com a Pais.

Poder veure la extraordinaria riquesa de la nostra llengua que brolla i dança de l'escriptura de P. Bertrana, em fa sentir orgullosa de la meva llengua, però sobretot emocionada !!!

 

Maff

Com ja he comentat en la introducció tinc recents les lectures de Sots Feréstecs (1901) i Solitud (1905), ambdues publicades abans de Josafat.

Ha estat una constant el record d'aquestes dues lectures mentre llegia Josafat.

Mossén Llàtzer té molts elements en comú amb el propi Josafat. L'esgésia enrunada de Sant Pau de Montmany i el campanar i la resta d'escenaris per dins de la catedral. La Roda-Soques i la Fineta.

A Solitud l'arribada a l'ermita i la seva descripció, no massa allunyada del campanar de Josafat. Ànima, un personatge obscur a qui Josafat té una certa semblança en alguns moments, la temptació pel sexe, ...

Poe i l'ambient gòtic tal com s'ha dit també em sembla una bona referència.

Es coneixien Raimon Casellas, Víctor Català i Prudenci Bertrana? Aquestes semblances a que són degudes ? A viure en la mateixa època i ambient? Havien fet les mateixes lectures?  
 

Tal com ja vaig expressar en un primer comentari, continuo pensant que Josafat és una novel·la rica i molt densa. La seva brevetat no és cap obstacle per explicar de forma brillant tot el que explica. Es tracta d'una petita joia literària que es deixa llegir i rellegir. No te l'acabaries mai.

Estic molt d'acord amb la majoria de comentaris que he llegit d'altres membres del grup i se'm fa difícil fer nous comentaris sense repetir-ne alguns. Potser la primera cosa que voldria dir és que he trobat que és una novel·la molt cinematogràfica. Un bon director de cinema i, sobretot de fotografia, sabria mostrar la intensitat de molts detalls sobretot aquells que es refereixen a l'espai (l'església de Santa Maria) o bé els trets que retraten Josafat amb els seus canvis d'humor, canvis d'actitud i especialment del conjunt d'emocions i sentiments que ens va mostrant el campaner al llarg de la novel·la.

 

Per a mi aquests dos temes són els que més m'han impressionat i satisfet alhora: el retrat insòlit i brillant del personatge central i l'espai o escenari on es desenvolupa tota la història. Tot plegat acompanyat d'un vocabulari selecte, precís i enriquidor que es llegeix amb un enorme plaer, encara que t'obligui a anar al diccionari de tant en tant. I, encara més, tot ben amanit amb el guiatge de la Maria Nunes i de tot l'equip. Com sempre, ha estat un plaer.

 

Josep Maria Aloy (Manresa)