El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Teatre de Don Joan, Josep Palau i Fabre. Primera sessió

Quellegistes, primer de tot, moltes gràcies per apuntar-vos a aquesta nova aventura literària que començarà amb una lectura del mite de Don Joan en l’obra de Palau i Fabre, aprofitant dues coincidències: que enguany se celebra l’Any Palau i Fabre i que es representa l’òpera de Mozart Don Giovanni al Liceu. Per això, la cirereta d’aquesta activitat serà el seminari que ens oferirà la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la doctora Laura Borràs, sobre Don Giovanni.

La lectura dels Don Joan de Palau i Fabre la moderaré jo mateixa [amb més bona fe que expertesa], com sempre, amb molta il·lusió. És un autor que he treballat en diverses ocasions i que ja hem llegit al QL, segur que entre tots en fem una bona lectura.

He pensat de dividir-la en dues sessions: en aquesta primera sessió farem una introducció a l’obra de Palau i Fabre i al seu teatre  i en la segona ens endinsarem ja en les obres concretes de Don Joan que, com veureu, en són cinc. Ja sabeu que em basaré en el volum Josep Palau i Fabre. Teatre de Don Joan, publicat per Proa el 2003 i amb una magnífica introducció de Jordi Coca. Es troba a les biblioteques i també, encara, a les llibreries.

Com veureu, he il·lustrat les introduccions amb pintures relacionades amb l’alteritat, la psicoanàlisi, la fragmentació del jo... Pel que fa la bibliografia, la trobareu tota referenciada al final de la segona introducció.

Sense més preàmbuls, entrem en la lectura però no sense demanar-vos abans si Palau i Fabre és un autor que heu llegit, què és el que més coneixeu d’ell o bé si hi ha algú que l’hagi conegut personalment i té ganes d'explicar-nos-ho (em consta algun cas!).

 

Introducció a la lectura

L’obra de Palau i Fabre és complexa, no és una obra plaent, com s’ha dit moltes vegades. I és que un dels principals objectius de l’autor és l’autoconeixement –una tasca àrdua!—tot i que també el de “realitzar-se en llibertat” en plena dictadura franquista.

Palau i Fabre és un dels màxims representants de la literatura catalana del segle xx però és difícil encasellar-lo en una tendència o moviment concrets. I això és així per diverses raons però potser la més important és el fet que Palau sempre es va moure entre la dicotomia tradició versus renovació de les avantguardes. La seva trajectòria vital i la seva obra són tan extenses que acabaria “dominat” per la seva capacitat subversiva. Per al poeta l’avantguarda serà més que una opció estètica,  arribarà a ser també una opció de vida i una manera de lluitar contra les posicions radicals que se situaven de ple o bé en el classicisme o bé en la transgressió total.

És important que tinguem en compte que Palau s’aboca a l’escriptura del teatre després de tancar l’època en què escriu la seva poesia però sempre en la mateixa línia alquímica, com a ell li agradava dir. En aquest sentit hem d’entendre el poema “Comiat”, que a mi personalment m’agrada tant:

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m’empastifa els dits, les venes...

—He deixat al paper tota la sang.

[...]

Per això no hem de perdre de vista que, tal com succeeix amb la poesia, el teatre palaufabrià serà també alquímic en el sentit que Palau entén la seva obra “no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per a d'altres ho poden ser el microscopi, o la musica”. Diu:

“M'ha calgut crear constantment un personatge a través del qual realitzar-me. [...] Quan vaig iniciar aquest Teatre de Don Joan, vaig haver de creure que, més que no pas una sèrie d'obres sobre Don Joan, jo escrivia per aquest -per mandat o delegació seva, a través d'una estranya identificació- les obres que ell havia d'escriure sobre ell mateix.

[...]

El donjoanisme era l'única forma que m'era permesa -socialment permesa- per a realitzar-me, o intentar de realitzar-me, o fer-me la il·lusió que em realitzava en llibertat. Don Joan era l'únic que podia infringir les normes d'aquella societat sense semblar que, de fet, atemptava contra els seus fonaments.”

En aquest sentit diu Sam Abrams que hem d’entendre aquest fons conceptual de Palau i Fabre molt bé per entendre totalment la seva obra que és sobretot una aventura humana i estètica que compren gairebé tots els gèneres literaris. És una obra unitària, continua Abrams, que fonamentalment es basa en dos conceptes importants: el nou concepte de la humanitat en la modernitat --de l’home i de la dona—per una banda, i per una altra banda el concepte d’alienació o d’alteritat.

Aquest nou concepte de la humanitat de què parla Abrams es basa al seu temps en la desintegració del jo en mil bocins. Per a Palau, aquesta desintegració significa que cadascú de nosaltres és ric i plural i que cal investigar cada fragment del mirall trencat que ens conforma. Podem dir que Palau trenca l’esquema propi del segle XIX de l’home monolític.

Encara segons Abrams, Palau i Fabre decideix en un moment determinat de la seva vida que s’ha de fer aquest tipus de literatura, una literatura autèntica enfront de la literatura sincera que s’ha fet fins aleshores, i que s’ha de convertir l’autor en un laboratori en el qual l’autor mateix es va experimentant i explorant. I és que Palau i Fabre volia ser un ésser total i volia aconseguir la plena realització de la persona. Com veurem, Don Joan representa per a ell aquesta totalitat, igualment que ho fan Faust, el superhome, Llull o Picasso.

Quina opinió us suscita aquesta distinció entre literatura sincera i literatura autèntica?

 

El teatre de Palau i Fabre

Quan Palau ha deixat al paper tota la sang, quan ja ha explorat en la poesia l’alteritat i el nou concepte d’home, arriba el teatre.

Tot i que l’autor accepta que el teatre és una convenció de temps i de lloc en la qual intentem evocar, recrear, imitar, transportar, reproduir, condensar o relatar una acció determinada, Palau el concep més aviat com un teatre-espasme, que serà més visionari que racional.

A partir d’aquesta “sorprenent” prèvia palaufabriana, com definiríeu vosaltres el teatre? És una convenció? És espasme? Què és per als lectors, el teatre? Us agrada llegir-lo?

La renovació que proposa Palau per deixar enrere el teatre aburgesat serà segons autors com Malé i Miralles la d'“un teatre tancat i minoritari, d’exploració, d’experimentació i de nombre d’espectadors reduïts, així com de la duració real de l’espectacle”. Per això, si el teatre és concebut per Palau com a visió, “trobem la [visió] que el concep com un mirall embruixat que exerceix damunt nostre la seva suggestió fascinadora. Un mirall que ens mira, i que amb la seva força hipnòtica pot fer que les fronteres entre l’actor i l’espectador puguin arribar a desaparèixer.” El teatre és més real que la vida mateixa perquè el teatre és el món.

A occident, segons Palau, hi ha històricament dues concepcions del temps teatral: la que es correspon a la tragèdia grega i l’altra a l’elisabetià. El temps en el primer el marca el cor i en el segon és més dinàmic perquè l’espectador ja no vol que “se’l destorbi amb comentaris”. “El teatre burgès, amb les seves peculiars obres en tres actes, és un residu estantís del teatre dinàmic del Renaixement.” Per això l’autor proposa un canvi en el temps teatral, més enllà del canvi en els espais o en l’expressió. A partir d’Edgar Allan Poe i la definició que aquest fa del poema-espasme que va ser traslladat a Europa per Baudelaire, “podem concebre un temps teatral que sigui interiorment molt més dens i cronomètricament molt més breu.” Seran dos els pilars d’aquesta concepció palaufabriana, doncs: brevetat i intensitat:

Un teatre-espasme durant la representació del a qual “la nostra consciència sigui precipitada o treta bruscament dels seus abismes, per a contemplarse a la llum incandescent de la pròpia nuesa”

[...]

És imprescindible que considerem el teatre de Palau i Fabre des d’aquestes perspectives si el volem valorar en el que val; altrament, acabaríem apreciant-ne les escenes aparentment més convencionals però, en conjunt, ens semblaria desequilibrat i fins i tot ingenu.

 

Jordi Coca, en la seva magnífica introducció a Teatre de Don Joan, ens ofereix un panorama complet de la producció artística de Palau, que consta de 18 obres escrites en català i 6 en francès, molt diferents entre elles. Les primeres es consideren d’aprenentatge de manera que podem dir que Palau “s’inicia veritablement amb el cicle dedicat a la figura de Don Joan”, format pels cinc textos que llegirem: La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952), Príncep de les tenebres (1955) i L’excés o Don Joan foll (1957). Les escriu, doncs, trobant-se plenament en el que Coca anomena “doble exili”, és a dir, l’exili real i físic i l’exili interior que el separa estèticament i conceptual de tot el que es fa a Catalunya. És l’època en què ja ha creat el seu alter ego, l’Alquimista. Ja en vam parlar en la lectura de Mots de ritual per Electra, ho recordeu?

Per acabar, només mencionar-vos que per entendre el teatre de Palau, a més de totes aquestes referències que hem anat veient, hem d’entendre també els seus textos teòrics i els seus treballs escènics relacionats amb Plató i el mite de Faust que, segons Laura Borràs, és un mite amb el qual se l’ha relacionat sovint. Sobre la influència platònica destacarem només un parell d’aspectes: en primer lloc, el mite de la caverna, que segons Jordi Coca es plasma en trànsits d’un lloc a un altre, i que es divideixen en una successió d’estances diferents. En segon lloc, és important fer menció a la llibertat platoniana en tant que desocultament i, per tant, en tant que recerca de la veritat, un dels aspectes bàsics de l’obra palaufabriana de què ja hem parlat.

Com haureu vist, en negreta he assenyalat les meves interpel·lacions directes a vosaltres, quellegistes, però us convido a posar sobre la taula tot el que us vingui al cap sobre Palau i Fabre, sobre el teatre, sobre la modernitat... En la pròxima sessió ja ens endinsarem de ple a les cinc peces dedicades a Don Joan que us convido a llegir aquests dies, abans de la segona i darrera sessió que publicarem el 9 de juny. Tenim temps per pair aquesta intro i per afegir-hi encara més material, oi?

 

Ester F. Matalí

Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Teatre de Don Joan, Josep Palau i Fabre. Primera sessió"

Uf! Resposta arriscada a una pregunta capciosa. Potser la literatura autèntica seria aquella que és arriscada tant amb el llenguatge com en els temes i llur tractament, sense tenir en compte convencions culturals ni socials del moment. La literatura sincera es correspondria amb una mena d'àmbit naïf, que exposa els sentiments i els pensaments directament per arribar al lector i establir-hi una certa complicitat, sense provocar-lo.

Ma. Clara

Per a mi, el teatre és una explosió de llenguatge, de sons, d'imatges, de moviment, de plasticitat. Un gènere camaleònic en el que hi caben tots els altres i que utilitza diversos llenguatges, també no verbals. A mi m'agrada llegir teatre, però crec que el seu "hàbitat natural" és l'escenari, on un mateix text es pot desenvolupar de maneres tan diverses i vàlides totes elles.

Ma. Clara

M'agrada molt aquesta definició. Heu vist què hi diu, el diccionari?

Art de representar davant del públic una obra dramàtica.

Etimològicament ve de θέατρον, theátron que literalment vol dir "lloc per a contemplar". Al seu temps deriva de θεᾶσθαι, que vol dir mirar. 
 
Està clar que millor veure'l! ;) 

Ester F. Matalí

Ja paro, eh? Per acabar, vull compartir amb vosaltres el poema de Poemes de l'Alquimista

Don Joan 

La seva  mèdul·la és obscura

i el seu arrop fosforescent.

Dins la tenebra, fosc de vent,

palpa la llum a la ventura.

 

I tota carn és claror dura

on es clivella el seu turment;

escriu estrofes de sement

en murs de sang que transfigura.

 

La vida viu extasiada,

i ell, amb el glavi impietós

d’arcàngel foll, cerca redós

 

-amb aleteig de carn alçada-

per un sender vertiginós,

al Paradís sense arribada!

      3 de gener del 1945

Ma. Clara

No havia llegit res de Palau i Fabre i ara em sento aclaparada davant d'una introducció que em mostra un autor tan interessant.

Encara no he llegit ni la intro del llibre perquè tot just l'acabo de rebre però intentaré posar-me al dia per poder seguir la conversa. 

Moltes gràcies, Ester per aquesta "sacsejada" :-)

dolors

Has de córrer a llegir la seva poesia! Moltes gràcies a tu pel teu comentari!

Ester F. Matalí

El meu primer contacte amb Palau I Fabre va ser a Caldes d'Estrac. Hi vam anar a veure un espectacle i vaig aprofitar per comprar-me els Quaderns de vella i nova alquímia. Em van captivar. Després va venir els Mots de ritual per Electra, lectura i representació al TNC, i ara arriben els Don Joans. De les Idees per a un Don Joan he gaudit força. En vull destacar algunes: 

"Com si l'amor fos un laboratori i ell (el seductor) l'alquimista"

"Don Joan és un home que posseeix, sense saber-ho, el secret de la feminitat"

"Cada amor seu és per a ell un primer amor i vol viure'l com un primer amor"

Bona lectura a tots!

 

M.Pilar

Gràcies, Pilar! Ara que dius això de Caldes d'Estrach, estaria bé anar-hi abans que acabi l'Any Palau i Fabre, oi?

Aprofito el missatge i us deixo més material per si voleu remenar i aprofundir-hi encara més. És un dossier d'articles fet amb alguns pdf que em va enviar la Carme Callejon. Molts els trobareu referenciats a la bibliografia que penjarem al final de la lectura.

https://drive.google.com/file/d/0B4LA4OCpp5rxTTdKeW5EcVlpZEE/view?usp=sharing

 

Ester F. Matalí

Doncs trobo que és una molt bona idea, fer-hi una visita. El lloc s'ho val, i a més ara i fins el 5 d'octubre s'hi pot veure l'exposició que ha obert el centenari:

Jo sóc el meu propi experiment, on creadors de diferents àmbits interpreten alguns dels poemes més destacats de Poemes de l'Alquimista.

Més informació a https://www.fundaciopalau.cat/

Ma. Clara

Va sí, Ester. Fem una sortideta a la fundació Palau

M.Pilar

Doncs fem-ho! Al setembre anirem a Girona per cloure Josafat, si ho podem lligar tot bé. Podem pensar-hi per l'octubre o el novembre. Us dic coses!

Per cert, hi havia una errada en la data de la pròxima sessió, que és demà. Ja esteu llegint les obres, oi? wink No és plaent, com vam dir. O sí? 

Ester F. Matalí

Hola,

l'Ester ens pregunta si coneixíem Palau i Fabre. Jo me'l trobava sovint al carrer València prop de la casa Elizalde, perquè jo també visc a l'Eixample dret. Però mai m'havia atrevit a dir-li res (cosa de la qual ara me'n penedeixo) tot i que també el coneixia per haver intervingut a dos dramàtics de tv . L'homenatge a Picasso i L'esquelet de Don Joan fent el pater d'Elvira. Tanmateix només coneixia aquestes dues obres i ha estat més tard que l'he anat descobrint. Però encara em falta molt. Del que he llegit , de l'altre dia al Romea, del pròleg, de l'entrevista que ens va enviar la Nunes i d'altres vaig captant una mica la seva personalitat com a home, com a escriptor, com a intel·lectual i com a teòric literari i teatral.

El teatre que ell proposa és un revulsiu del teatre tradicional i burgès amb influències d'Artaud, però és que crec que cada vegada que el poder engloteix alguna forma de cultura surt algun moviment per tornar a l'essència del teatre. A un teatre  que serveixi com a catarsi que no distregui sinó que sotragui que commogui. I això es fa des de diverses formes segons l'època i els creadors. Hi ha que preconitza un retorn al text , hi ha qui que prefereix el cos i la gestualitat i els sons que no corresponen a cap paraula o a la mínima paraula. Recordo el teatre de Grotowski  que crec que té alguna concomitància amb el d'Artaud on tots els gestos i la veu havien de fluir orgànicament per mitjà d''uns exercicis propers al ioga i on l'actor segons la visió de Grotwski s'acostava a la d'un monjo. Sigui com sigui ja ho deia Kòstia, personatge de La Gavina de Txèkhov: "Calen formes noves" .,

Artaud va tan enllà en la seva concepció que acaba destruint el teatre. Palu i Fabre es va enlluernar en veure a una llibreria a Paris molts llibres del "Teatre i el seu doble" un assaig sobre la concepció del teatre on en un dels apartats parlava de l'alquímia. Segurament d'aquí va treure el nom. Però finalment Palau i Fabre se'n distancia. Palau i Fabre vol com un alquimista transformar la manera i el fons del teatre perquè es produeixi aquesta transformació amb nosaltres , però aquesta també es produeix a través de la màgia i de la creació com  també es desprèn de l'alquímia.

Em disposo a llegir ia rellegir en el cas de l'Esquelet de Don Joan" per anar concretant  les idees de Palau i Fabre en el substrat alquímic, el text.

Maria Jesús

Ux recomano l´esposició temporal PICASSO. RETRATS que acaba el 25 d´aquest al Museu PICASSO de Bcn.

Sabeu com li deien a PALAU I FABRE amb la seva relació amb Picasso:

El Scherlock Holmes de Picasso