El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Tres presoners, 4a sessió: Com explicar el després del desastre?

Com explicar el després del desastre?

 

Tres presoners per dins

Ja hem vist a la sessió 2 que la temàtica de la novel·la va sorgir en Aurora Bertrana com una necessitat. Al pròleg a Entre dos silencis que hem citat a la sessió anterior, la 3, l’autora comenta que algun amic a qui va donar a llegir el manuscrit li havia retret no ocupar-se de la nostra guerra sinó de la Segona Guerra Mundial –en la que Espanya no va participar-, al que ella respon que és el tema el que escull un escriptor i no a l’inrevés. Dit això, veiem ara quin grau de veritat o ficció escull Bertrana per abordar la novel·la que ens ocupa, Tres presoners. Al mateix pròleg citat –que tranquil·lament podem aplicar a les seves dues “novel·les de guerra”, llegim: “Durant molts mesos vaig fer la falsa ruta, intentant donar vida a uns personatges imaginaris més o menys inspirats en els veritables. Fins que un bon dia vaig veure quin era el bon camí: parlar-ne simplement, bonament, humilment, tal com eren. O millor dit, tal com jo els veig a través de les converses amb les seves viudes i del dietari de Martin Rohe”. Per la qual cosa queda clar que de la realitat al llibre hi és la música, però no pas la lletra.

Va encertar Bertrana escollint aquest camí, ja que s’equivoquen els que forcen la literatura fins a constrenyir-la dins la sabata de la realitat, en primer lloc per no trair els principis de veritat i versemblança, que no són ni de lluny el mateix, però també per altres raons, com per exemple que la vida no es pot traslladar a la literatura sense perdre una part considerable de la seva veritat. Pel que sembla, els personatges de Tres presoners són abstraccions que han estat creats especialment per servir a l’objectiu de la narració, que no és altre que mostrar una convivència obligada en una conjuntura de la història que és la de totes les ocupacions. Mentre en aquells mateixos anys a l’Espanya de Franco els republicans van haver de conviure obligatòriament, i per un període molt llarg, amb els seus vencedors, a la veïna França durant un curt temps els alemanys van ser súbdits del poble que havien doblegat.

Seria possible fer de Tres presoners un dibuix similar al de Dogville, el film de Lars von Trier que protagonitza Nicole Kidman. A la pel·lícula, fugint d’uns gàngsters una dona arriba a un poble remot, on els seus habitants accedeixen a ocultar-la, fins que les amenaces es concreten i els veïns comencen a negociar amb ella a canvi de seguir donant-li recer. Amb estructura teatral, l’acció no transcorre pas a un poble de veritat, sinó a un poble dibuixat amb guix a terra, on no hi ha parets entre les cases i el carrer i on tot el que succeeix es veu.

A aquesta mateixa mirada podem sotmetre la novel·la de Bertrana: hi ha les tres cases on els presoners han anat a parar i les cases veïnes que no en tenen cap, de presoner, però als habitants de les quals interactuen amb els alemanys que estan al servei dels seus veïns. Per anar a la feina –a treballar els camps-, els presoners han de travessar territoris hostils; però també hi ha qui s’alegra de veure’ls, com la jove criada Gabrielle: “Tot just havent dinat la mestressa i el mosso [un dels presoners] havien sortit amb el carro cap a les feixes més llunyanes per recollir-hi la userda. Tot parant l’oïda, Gabrielle llucava el camí. Devien estar a punt de tornar. Ben aviat oiria el grinyol de les rodes o els crits de Kòstia atiant els bous. En el gran silenci dels camps, qualsevol remor es distingia a distàncies enormes. Quan el carro arribaria prop d’ella, la vídua permetria sense dubte que hi pugés, o bé que el presoner baixés i li prengués el cistell”. Però Gabrielle és una nouvinguda i el seu drama personal és un altre, no el drama col·lectiu que viuen els habitants del poble sembrat per la desolació.

Perquè el permanent estira-i-arronsa en què s’ha convertit la vida en aquell indret s’alimenta de sentiments arrelats i difícils de canviar. I és en aquests processos de transformació en què l’autora ens fa posar l’ull. D’entre ells un dels processos que il·lumina més el focus és el que viu el supervivent masculí, el vell alcalde Anselm Saunier, a qui ha estat encomanat el presoner més cultivat, Franz Thorn, pel qual sent una admiració que no pot amagar perquè té els estudis que ell, lector i filòsof aficionat, voldria haver tingut: “Mentre caminava xano-xano devers la casa municipal assaboria anticipadament les xerradetes que faria amb Thorn al portal de casa seva, sota la flairosa glicina, a l’hora foscant, i més tard, cap a la tardor, prop de la llar encesa. Anselm semblava oblidar que el presoner havia vingut a Hugel per tal de llaurar i de regar les feixes, segar el fenc, estellar i apilotar llenya, tenir cura del bestiar, adobar el graner i redreçar el paller”.

Encara que on més es visualitza el xoc és en les dones que han perdut els seus fills, germans o promesos, com és el cas de la dona i la filla d’Anselm, l’alcalde indulgent. Andrea i Simmone Saunier no tenen cap intenció de confraternitzar amb “el seu presoner” i es resisteixen a fer-ho ferotgement. Quan el pare preten asseure-les a la mateixa taula que ell i l’alemany, el no de les dones és radical:

“-És com insultar els afusellats.

-I humiliar-nos a nosaltres.

-Ací l’únic humiliat és ell –zumejava la veu mascle.

-És el nostre enemic!

-Ja s’ha acabat la guerra; no en tenim d’enemics!

-Oh, pare, pare, que en sou, de babau. Enemics eren i enemics seran mentre en quedarà un de viu”.

Com tota novel·la que explica el després de la batalla, territori relliscós, Tres presoners enfronta contradiccions i paradoxes: mentre l’acció destructora dels homes ha intentat arrasar-ho tot, la natura segueix el curs de les seves estacions i els camps brinden la seva generositat, cosa que Bertrana s’ocupa de mostrar amb descripcions detallades: “Les pomes lluïen un verd esmaltat i llurs fruits abundosos mostraven grogors i vermellors de porcellana. Les boscúries es vestien d’un verd fosc i la forma i la lluminositat dels núvols recordaven els decorats de les òperes wagnerianes”. Mentre el ressentiment habita als cors, tot i que el diàleg i l’entesa es van imposant com la salut després de la malaltia: “Sols en la pregonesa dels cors s’aixecaven flames i guspires de revolta, s’estenien mars i deserts de solitud i de desesperança”.

Vull pensar que en aquest Dogville no són els alemanys els que fugen de l’instint de venjança dels vilatans, sinó els mateixos vilatans els que combaten els seus propis instints, que els són enemics. Juntament amb la seva altra meitat, Entre dos silencis, aquesta novel·la d’Aurora Bertrana no ens diu pas com serà el dia de després pels seus personatges, ni quant temps trigaran les ferides a cicatritzar-se. Perquè les novel·les ja se sap que les acaba qui les llegeix, excepte algunes que tenen més de lliçó de moral que de literatura. De moralista, per sort, Bertrana no en tenia res.

 

Algunes recomanacions literàries afins

Per acabar aquestes sessions, val la pena mencionar algunes altres obres de dones que també han volgut recollir les engrunes de la desolació bèl·lica, en les seves diverses manifestacions. Perquè lamentablement la guerra ha donat molta literatura, encara que tots hauríem preferit que la guerra/les guerres no haguessin mai existit.

1959. Primera memòria, d’Ana María Matute: La història d’una adolescent als inicis de la Guerra Civil Espanyola, sense mare i amb el pare desaparegut, mentre els avions enemics solquen el cel. (Primera memòria al Què llegeixes)

1962. La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda: Retrat de la postguerra barcelonina a través de la història de Natàlia, una dona amb una capacitat de resiliència exemplar. (La plaça del diamant al Què Llegeixes)

1975. Quan érem refugiats, de Teresa Pàmies: Explica la seva fugida del franquisme, que la va convertir en refugiada als camps francesos i després en exiliada a la República Dominicana.

2002. La voz dormida, de Dulce Chacón: El patiment d’un grup de dones republicanes empresonades a la presó de las Ventas just després de la guerra i la seva capacitat de resistir amb el cap ben alt. (La voz dormida al Què Llegeixes)

2004. Suite francesa, d’Irène Némirovsky: Fruit d’un manuscrit inacabat trobat molts anys després de la mort de l’autora ucraïnesa, que va morir a Auschwitz, aquesta crònica de l’ocupació alemanya a França va causar commoció en el món editorial i va servir per recuperar l’autora. (Suite francesa al Què Llegeixes)

Mª Àngels Cabré

Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Tres presoners, 4a sessió: Com explicar el després del desastre?"

Mª Àngels, m'encanta el paral·lelisme que has fet amb Dogville. Fantàstic!

Ester F. Matalí

El després està en l'abans...

Sí, Ester, Dogville és una gran pel·lícula, tot i que no la recordo com precisament entretinguda i no sé si en el seu dia va ser del tot compresa.

Tornat el tema que ens ocupa en aquesta sessió, amics lectors/amigues lectores, voldria que us detinguéssiu en els moments en què per explicar el desastre, és a dir, les runes que han quedat de la destrucció en els cors de la gent del poble i en els tres presoners, Aurora Bertrana va a la font, és a dir a la guerra.

Diria que és allà, en l'explicació com ha tingut lloc l'enfrontament dels dos bàndols i en quins paràmetres s'ha produït, on l'autora fonamenta la seva construcció i la història de diàleg i incomprensions que és al cap ia  la fi Tres presoners

A la pàgina 112 de l'edició de Club Editor, per exemple, llegim un diàleg entre Lluïsa i Hilari:

-Però a la guerra es mata per odi.

-A la guerra no es mata per odi, ni pel goig d'exterminar l'enemic. Allí ningú o gairebé ningú no sap ni per què mata ni per què mor.

Lluïsa esguardà el seu marit com si el veiés per primera vegada.

-Tu no odiaves, doncs, els enemics?

Hilari esclafí de riure.

-Odiar aquells pobres diables que, com nosaltres, ocupaven per força les trinxeres, amb fang fins als genolls, passaven fred i por, descarregaven l'arma a cegues, sense saber qui tocaven ni que els tocava? No! Els nostres enemics comuns eren els oficials, els d'ells i els nostres, els que els manaven i ens manaven, obrir sots i romandre-hi hores i més hores, avançar. atacar...

 

 

Completament d'acord amb tu, Mª Àngels, ahir vaig parlar-ne sopant i em va agradar tant veure com reflexionaven els joves de la família... Això és la literatura, en majúscules!

Ester F. Matalí

Estic a punt d'acabar la novel·la i estic gaudint molt amb la lectura. Tot sovint m'he de recordar a mi mateixa que l'autora és l'Aurora Bertrana, no sé si és la temàtica, o bé l'espai però a estones em sembla que estic llegint una traducció. Quant a la temàtica, l'autora reflecteix molt bé els estralls de la guerra: l'odi, la violència, les violacions, la sensació de pèrdua ... però per sobre de tot voldria destacar-ne un del qual no se'n sol parlar tant, la fortalesa de les dones que van haver d'enfrontar soles les seves vides després de la pèrdua dels homes. Crec que Aurora Bertrana reflecteix molt bé aquest fet i ens el fa viure de ben aprop.

M.Pilar

Bertrana va ser una escriptora europea, per això no és dolent que el seu llibre et soni a traducció, M. Pilar... Viure 10 anys a Suïssa imprimeix caràcter, sobretot literàriament. I hem de dir que, entre altres coses -música inclosa-, allà es va dedicar a estudiar literatura francesa a la universitat.

D'altra banda, responent a l'Ester, sí que voldria dir que la bona literatura és sempre aquella que genera material per a la conversa. I crec que emb els materials amb què Aurora Bertrana fa la seva literatura la conversa pot ser molt llarga.... No sé si per la seva condició de dona una mica viatjada, però li veig una concepció molt universal de les coses que la fa poc local i cultivadora dels temes més rellevants. 

Teresa Pàmies, cronista també de la guerra i dels seus estralls, a Quan érem refugiats, explica també una cara molt interessant del després de la guerra, en aquest cas de la Guerra Civil Espanyola, la dels que van marxar i van haver de fer un periple gens descansat.

Estava pensant que tant ella com Bertrana a les seves novel·les "de guerra", ens expliquen coses que ens resulten força més fàcil d'entendre que no pas els testimonis dels camps de concentració (nazis o estalinistes), ja siguin de Primo Levi o Nadiezdha Mandelstam, o bé els testimonis a qui dona veu la nostra Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis.

Mentre aquells relats ens semblen vinguts de llocs remots, com si pertanyessin a una altra dimensió, on regna la crueltat, tant Aurora Bertrana com Pàmies ens parlen d'assumptes amb els que podem negociar amb més facilitat i que ens permeten endinsar-nos en el relat sense l'ay al cor del rebuig.

Al llibre citat, per exemple, Pàmies comença explicant les moltes fitxes que li van fer als diversos països on va viure exiliada: "FItxes en les quals, en l'apartat nacionalitat, hi figuraria el denominatiu de <refugiada espanyola> i, més endevant, el d'<apàtrida>". Aquesta anar d'un país a l'altre amb l'esperit combatiu dins, sempre acompanyada de la precarietat, inclou també episodis ben curiosos, com haver assistit a París a l'enterrament de Theo Sarapo, company de la gran Edith Piaff, on va poder saludar a una altra gran, Marlene Dietrich.

Pàmies explica la seva peripècia des de la més absoluta normalitat, sense escarafalls. I una mica també això sembla voler fer Bertrana: narrar-nos el després de la guerra des de la quotidianitat. El que no obsta perquè ambues tinguin moments de reflexió sobre el perquè del drama bèl·lic, Pàmies des del testimoni i Bertrana des de la ficció.

Així, a Tres presoners llegim:

"Franz Thorn no desitjava sinó comprendre intel·lectualment el mecanisme del desastre. Suposava que aquest sentiment era el mateix que el de milers i milers d'homes que en aquells precisos instants es preguntaven també, com ell, per què havien perdut la guerra. I com ell també, en el fons de llurs cors, començaven a somniar en els mitjans d'aixecar el país".

Companys/companyes d'aquesta lectura compartida Bertrana:

Ha estat un plaer intercanviar opinions amb vosaltres. La lectura és un vici solitari que quan es comparteix adquireix una nova dimensió i creix en ressonàncies. Valia la pena llegir/rellegir a aquesta autora mig secreta que és Aurora Bertrana, dona inquieta que va resistir fins al final creient fermament que el que escrivia valia la pena.

Us convido a descobrir altres escriptores secretes, que hi són a palades a la nostra literatura i a d'altres. Perquè la literatura té això, està plena d'homes i dones que la conreen amb passió i no sempre assoleixen la visibilitat de mereixen.

No us perdeu tampoc la possibilitat de fer alguna de les lectures que recomanava com a complement a Tres presoners (Pàmies, Rodoreda, Némirovsky...). L'estiu és llarg i l'ombra dels arbres molt adient pels vicis solitaris.

Una salutació molt cordial i a reveure!