El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Tres presoners, tercera sessió: Una història gairebé real

Una història gairebé real

Són tantes les ficcions que parteixen d’històries reals que la llista seria infinita, de Robinson Crusoe a Madame Bovary. Encara que fa falta només una espurna de realitat per encendre la metxa de la imaginació d’un autor o autora i desplegar tot un món que només bull en el seu cap. Les dues “novel·les de guerra” d’Aurora Bertrana parteixen d’una història real: el poble sense dones on els homes van enfrontar-se amb l’invasor organitzant guerrilles i les conseqüències nefastes que això va tenir. 39 homes van ser afusellats per la Gestapo davant l’esglèsia per culpa de la mort d’un oficial superior i dels seus escortes en la que no havien tingut res a veure.

Com a complement privilegiat l’autora es va servir del diari de l’únic home que s’havia lliurat de ser afusellat. Escrit de manera maldestra en un quadern escolar de paper ratllat, el supervivent li va brindar a l’escriptora catalana que els ajudava a reprendre una vida normal. Però mentre Entre dos silencis explica una de les històries que apareixia en el diari, Tres presoners té a la seva base una història de la que ella va ser testimoni directe. Mentre Entre dos silencis narra la peripècia de l’últim oficial d’ocupació a la zona, que ella no va conèixer mai, Tres presoners enllaça directament amb el que va viure a la població d’Étobon. Allà a Bertrana li va tocar allotjar-se en companyia de tres homes a una casa que es mantenia en peu dificultosament. Al soterrani vivia un presoner de guerra alemany que era un dels tres que el govern havia destinat al poble per tal d’ajudar en les tasques de reconstrucció. Al segon volum de les seves Memòries, llegim:

D’aquests tres presoners, jo només podia parlar amb un. Era l’únic que xampurrejava el francès. Els altres dos no en sabien ni un borrall. L’esmentat presoner de guerra habitava a la casa de l’únic supervivent del poble, el qual era prou generós per fer seure l’alemany a la seva taula, actitud que no aprovaven ni la seva muller ni la seva filla. Se sentien tan amarades de rancúnia contra els alemanys que no acceptaven de compartir amb un d’aquests, encara que vençut i presoner, el lloc que havia ocupat l’hereu de la casa i el promés de la filla, afusellats amb tots els homes del vilatge.

D’aquesta història ben real, de la que al llarg de la seva estada va poder conèixer detalls, neix la novel·la. Bertrana es va fer també amiga de les dones el poble, que anaven totes de dol, ja fossin velles o joves, i que mai somreien. Elles feien les feines que haguessin correspost als homes, mentre els afores del poble, al cementiri, ells dormien el seu somni etern. La conversa girava sense excepció sobre l’ocupació alemanya, la Resistència francesa i l’episodi de l’afusellament de pares, marits, germans i fills. A les cases una llaçada tricolor abillava les fotografies dels difunts, que sense la guerra encara seguirien vius.

 

D’un poble sense dones i ple de rancúnia

Per fer cinc cèntims de l’argument de Tres presoners, potser hi hagi prou amb dir que l’arribada de tres presoners de guerra alemanys no resulta fàcil de gestionar pels vilatans d’un poble que ha sofert tant per culpa de la invasió nazi que només un home ha quedat viu. Encara que els soldats ara vençuts hi són allà per reconstruir el que els seus propis companys han destruït, no els plouen precisament mostres de simpatia sinó tot el contrari:

"Les dues dones i el presoner no solament no es parlaven sinó que procuraven evitar-se. Treballaven sovint hora darrera hora a la mateixa feixa en un silenci absolut i quan, per atzar, llurs esguards es topaven, reflectien l’odi, la rancúnia, la ira o el menyspreu. Franz no oblidava mai ni l’actitud ni les paraules d’Andreua i de Simonne el dia de la seva arribada, ni l’entossudiment de les dues camperoles a seguir menjant a la cuina perquè ell menjava al menjador, amb Anselm. Tampoc no perdonaven elles a l’intrús el lloc que ocupava en la llar endolada amb privilegis de fill, més que no pas de mosso o de jornaler. El silenci entre ells era feixuc, carregat d’electricitat”.

Com els altres països que les tropes de Hitler van envair, la França ocupada havia viscut veritables drames locals a pobles i ciutats. A aquell racó no gaire llunyà de la frontera suïssa on té lloc l’acció de la novel·la, el càstig infligit per la mort gens accidental d’un alemany havia estat terrible i les conseqüències la radical transformació del paisatge humà: dones i prou, i dels homes només el record i l’enyorança. Linsa havia estat dependent d'adrogueria, però el seu aspecte poc ferotge no tranquilitzava les dones. Tampoc Kòstia, que és baix i rabassut, contràriament al primer, alt i prim. Ni tan sols la presència de Franz Thorn, que havia estat professor d’història de les civilitzacions antigues i parlava llengües, apaigavava el seu odi.

Amb aquest enfrontament entre vencedors i vençuts on tots semblen víctimes i ningú sembla botxí, Aurora Bertrana fa un cant a l’absurditat de la destrucció i a la tendència natural a la reconciliació. Plasmant la vulnerabilitat dels éssers humans i la seva capacitat d’adaptació en l’adversitat, ens enfronta al nostre instint de supervivència: "Per primera volta a la vida, Franz descobria que una pomera, un núvol, una oreneta creuant l’espai, eren objectes decoratius i que els vessants muntanyosos coberts d’avets, àdhuc en país enemic, constituïen una visió majestuosa i reposant". Perquè quan el brogit de la batalla calla només queda seguir vivint com si res hagués passat: el món segueix girant d’esquena al dolor infligit, obligant-nos a mirar cap endavant.

Mª Àngels Cabré

 

Contingut relacionat
Lectura a la què pertany: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Tres presoners, tercera sessió: Una història gairebé real"

Deixeu-me que us deixi la llista d'homes que van ser assassinats a Étobon

 

"les victimes d’Etobon

  • BAUER Maurice 20 ans cultivateur
  • BAUER René 25 ans cultivateur (son frère)
  • BEAUMONT André 21 ans cultivateur
  • BOULAY Roger 22 ans cultivateur
  • CROISSANT Jean 22 ans charron
  • GOUX Jean 21 ans cultivateur
  • GOUX Julien 20 ans cultivateur
  • GOUX Fernand 41 ans menuisier (marié 4 enfants mineurs)
  • GOUX Gilbert 17 ans élève-maître
  • GOUX Robert 35 ans cultivateur
  • GUEMANN Christ 40 ans cultivateur
  • GUEMANN Paul 32 ans cultivateur (son frère)
  • LARGE André 18 ans cultivateur
  • LAMBOLEY Raymond 25 ans cultivateur
  • MIGNEREY René 44 ans cultivateur (marié 2 enfants mineurs)
  • NARDIN Charles 54 ans menuisier (maire d’Etobon, marié 1 enfant mineur)
  • NARDIN Charles 27 ans cultivateur
  • NARDIN Jean 17 ans cultivateur
  • NARDIN Pierre 20 ans cultivateur (son frère)
  • PERRET Charles 24 ans cultivateur
  • PERRET Georges 17 ans cultivateur
  • PERRET Jean 20 ans cultivateur (son frère)
  • PERRET Jacques 33 ans cultivateur (marié 1 enfant mineur)
  • PERRET René 28 ans ouvrier d’usine
  • PERRET Maurice 20 ans cultivateur (son frère)
  • PERRET Paul 18 ans cultivateur (son autre frère)
  • PERRET Pierre 35 ans ingénieur-chimiste (marié 2 enfants mineurs)
  • POCHARD Alfred 58 ans ouvrier d’usine (marié 4 enfants)
  • POCHARD Samuel 28 ans cultivateur (son fils)
  • SCHOENENBERGER André 28 ans instituteur
  • SURLEAU Georges 42 ans cultivateur (marié 2 enfants mineurs)
  • VILLEQUEZ Pierre 35 ans ouvrier d’usine (marié 1 enfant mineur)

les morts étrangers à la commune

  • BOUTEILLER Pierre gendarme
  • MILLET gendarme
  • ROLLIN Léon gendarme
  • CROISSANT Henri cultivateur de Frédéric-Fontaine
  • VOISIN de Frahier
  • Albert X 16 ans, alsacien de Baldersheim près de Mulhouse
  • DEMANGE Louis d’Echavanne (marié 5 enfants)
  • GRASSET André"

Us recomano molt aquest article http://www.cancoillotte.net/spip.php?article405

(pell de gallina)

Ester F. Matalí

Bona tarda, m'incorporo als comentaris de la lectura amb molt de gust.  

 Us diré que des de les primeres pàgines m'ha semblat que era un llibre que ja coneixia molt semblant a algun altre perquè no recordo haver-lo llegit abans, També m'ha recordat mol auna pel·lícula que he vist recentment i que em va encantar "Frantz" toi que d'argument diferent també narra l'absurditat de la guerra, i dels rancors, odis  i ferides que deixa en els  habitants del s dos bàndols. Un rancor i un odi que només es supera amb l'amor i l'empatia.

M'ha agradat molt la novel·la amb aquests personatges profunds. Alguns marcats per l'odi per sempre, alguns amb una gran empatia per la situació dels vençuts presoners tot i haver perdut les persones més estimades que, potser, podrien haver-ho estat en mans d'aquests mateixos presoners que acullen.  En els tres presoners sembla haver-hi tres maneres de reaccionar davant una situació com la seva. En un, Linsa Wurm, l'acció, el treball, la curiositat, la humanitat i la convivència aconsegueix adaptar-se al seu nou entorn amb voluntat d'aprendre la llengua i de començar a estimar sense prejudicis.  i En  Frranz, que és el que sembla congriar més odi i orgull per la que es creu superioritat de raça i intel·lectual, l'ensenyament de la seva pròpia llengua, història i literatura al vailet fa possible que, deixant caure els sentiments negatius i els perjudicis,obri els ulls a tot allò que l'envolta amb una visió clarat. I finalment, Kostia Blitzau la innocència i l'actitud passiva, el cansament i la depressió moral i física i la incapacitat d'adaptació i d'entendre el món fan que no aconsegueixi sobreviure. No puc obviar pensar que kòstia també és un personatge de "La Gavina de Txèkhov que també es suïcida. En el cas del presoner parla sovint de fer-hi i finalment es deixa morir

Un altre dels elements que fan tan atractiva la novel·la és la descripció dels paisatges, una manera de descriure pictòrica encara que crec que ella no pintava però sí el seu pare Prudenci Bertrana de qui per cert fan una exposició a Girona. (Si us hi animeu...)

I un subtema molt interessant del llibre és l'aspecte de la violació. La noia violada que sentia una atracció pel soldat que la va violar fins aquest moment. La crítica masclista de la societat que la menysprea i  que pensa que potser ella se li va posar bé o que li va donar motius per violar-la. Això que encara avui hem d'escoltar per part de sacerdots i de laics de tot del món.  Uns comentaris que fan sentir culpable la noia en dubtar  de si realment hi va accedir de bon grat. Sí potser no va ser violada. Un sentiment característic (segons diuen) de moltes dones.  maltractades que es creuen culpables. Tot i que la veu narradora deixa oberta la resposta al lector de si va on va ser realment violada.  

http://www.abc.es/sociedad/abci-juez-no-aprecia-violencia-abuso-sexual-n...

El que és cert és que aquest infant que neix al final de la novel·la és el símbol i l'esperança d'una convivència futura en tenir el pare d'un bàndol i la mare de l'altre. És la altra cara de la moneda de tanta mort i desesperació tant per Gabrielle com pel poble i per la humanitat.

També hi trobem la part més bèstia dels homes quan es deixen anar els pitjors sentiments de crueltat. Com diu el mateix Hilari ell no havia pegat mai , però "no sabia el que li havia esdevingut" però en deixar-se anar va trobar plaer en seguir pegant al presoner.

M'agrada aquest estil sobri, sens sentimentalismes, que s'adiu perfectament en l'atmosfera tràgica del moment i la capacitat general de supervivència malgrat tot.

M'ha vingut el cap una poesia de Wislawa Szimborska que em sembla adient. La copio per si interessa.

 

Començament.

Després de cada guerra

algú ha de fer neteja

la mica d'ordre que cal

no vindrà pas sol.

Algú ha d'empènyer la runa

cap als marges dels camins

perquè el puguin travessar

els carros plens de cadàvers.

 

Algú s'ha d'enfangar

en el llot i en la cendra

entre molles de sofàs

arestes de vidres

i draps ensangonats

 

Algú ha de traginar la biga

que apuntali una paret

algú ha d'envidrar la finestra

i ajustar la porta a les frontisses

 

Res d'això no és fotogènic

i demana una colla d'anys.

Les càmeres han marxat ja

a una altra guerra.

 

Algú ha de reconstruir els ponts

i fer les estacions de bell nou.

Les mànigues acabaran esparracades

de tant arromengar-les.

 

Algú ,amb l'escombra a les mans,

recorda encara com va anar.

Algú altre se l'escolta

i assenteix amb el cap sencer.

Però al voltant seu

n'hi comença a haver ja

a qui tot això els ha d'avorrir

 

Encara algú de tant en tant,

exhumarà de sota un matoll

arguments menjats pel rovell,

i els durà a la pila de la brossa.

 

Els que sabien

el que va passar

han de cedir plaça

als que en saben poc.

I, finalment, tant com res.

 

 

Maria Jesús

Maria Jesús, tenim programada la visita a l'exposició de Girona. Encara estem tancant detalls però aviat us direm el què. Com que és l'any Bertrana, vam pensar que havíem de moure'ns i visitar Girona, tant sí com no! Serà cap mitjans de setembre, si tot va bé. Després d'haver llegit Josafat amb la Maria Nunes.

Ester F. Matalí

M'agrada molt aquesta visió de les tres maneres d'enfrontar la derrota, la guerra, en definitiva. Perquè la guerra per ella mateixa ja és una derrota.

Jo també m'he fixat en el paisatge... i en les pomes! Apareixen aquí i allà i estic seguríssima que tenen una simbologia concreta. En algun cas clarament és el desig. Donant-t'hi voltes vaig parar esment que en la coberta del meu exemplar hi apareix una!

A mi el text em retorna un eco de Caterina Albert, no sé si a vosaltres us ha passat el mateix. De fet, com ens ha explicat la Mª Àngels, es van conèixer.

Quin encert aquest poema de la Szymborska, Maria Jesús!

Ester F. Matalí

Fora sentimentalismes! És el que uneix Szymborska, Víctor Català i Aurora Bertrana.

Gràcies pel poema, Maria Jesús. La Szymborska és una immensa poeta i sempre val la pena rellegir-la. A La Casa del Lector (Madrid) vaig tenir oportunitat de veure els seus collages, que són molt curiosos i molt lliures. Se'n va fer també un petit llibret.

Tornant al teu comentari, justament de la pel·lícula FRANZ us volia parlar com a mostra d'aquests intents de reconciliar enemics. I no només perquè el seu director., François Ozon, és un dels directors més interessants ara mateix, sinó perquè retrata esplèndidament aquesta tensió de cordes, que en aquells anys va afectar tanta gent al cor d'Europa.

http://www.filmaffinity.com/es/film791041.html

D'altra banda, el tema de la violació que Bertrana inclou com un més, evidencia el seu interès per parlar de la dificultat de ser dona en un conflicte bèl·lic -encara avui la violació és arma de guerra- i em fa pensar en una gran novel·la, La història, de la italiana Elsa Morante, a qui vaig dedicar un capítol al meu llibre A contracorriente. Escritoras a la intemperie del siglo XX, on les guerres mundials i la nostra -hi és també la Rodoreda- tenen un paper important.

Publicada a mitjan anys 70, per qui no l'hagi llegit us diré que explica la peripècia d'una mestra d'escola vídua i jueva, Ida, que és violada per un soltat alemany a la Roma ocupada i que viu les dureses de la immediata postguerra. Com a retrat del patiment dels més febles és una joia.