El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Afirma Pereira

Afirma Pereira
Editorial: 
labutxaca
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2010
Valoració dels usuaris: 
8.5/10
Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Calor, suor, fatiga... Una llimonada ben fresca al cafè Orquídia i un cambrer que encén la flama de la realitat i trenca el vidre fosc que separa Pereira del món que l’acull.
 
Un retrat d’un ésser estimat i desaparegut, i unes converses monòleg que enceta en arribar a casa després de treballar en una desolada redacció unipersonal, on Pereira s’encarrega de la secció cultural del diari “Lisboa” –nom també de la ciutat on es desenvolupa la novel·la–. Pereira és vidu i es comunica amb la seva dona morta a través d’una fotografia; probablement aquest sigui un símbol de l’aïllament en que es troba el protagonista mentre ignora la realitat del règim dictatorial de Salazar en el Portugal de 1938. El personatge és gris, passiu, pessimista, ignorant voluntari de la greu situació social i política del seu país... com tants d’altres casos de la nostra història recent. Un ésser que sempre recomana “paciència”.
 
Malgrat tot, la història arrenca en el personatge i el personatge és la història. És una novel·la feta per donar cos i vida al periodista, és una història on Pereira marca el ritme, feixuc, d’un esdevenir passiu. Pereira no vol aixecar onades, vol viure sense ensurts, i per això s’ofega en les caloroses tardes lisboetes, perquè no dóna sortida a la pressió que el tenalla. Però tot s’anirà capgirant, la casual trobada amb un llibre i la consegüent relació amb un jove professor, idealista, que contracta com ajudant, posarà en perill la pau del periodista. Aquesta relació amb Monteiro Rossi trastoca, de fet, la senzilla vida que hi du. Poc a poc anirà canviant la perspectiva de Pereira que descobrirà com la vellesa i la solitud poden propiciar un temps per a la vitalitat renovada, per a girar cap a l’optimisme i el compromís.
 
Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu País o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar.
 
Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos.
 
Pereira afirma que és feliç dins del seu món quan escriu columnes culturals o tradueix els seus estimats escriptors francesos del segle denou, una elegia contínua, una concepció fúnebre de la literatura: escriure només sobre autors traspassats o preparar necrològiques anticipades. Pereira afirma que li agrada llevar-se prest i prendre cafè. Pereira sua, i alhora admira el paisatge. Pereira s’arrisca pel gust de la literatura francesa i renega del nacionalisme portuguès del moment que l’obliga a glossar autors de la terra que no valora. Així el director del diari acaba per censurar-lo i obligar-lo a escriure sobre autors patriòtics. Aquest gir provoca una nova sensació en Pereira que afirma que ja no és feliç, que ha perdut la llibertat; un altre símbol que travessa en diagonal la dictadura de Salazar.
 
Pereira afirma que no podrà publicar al “Lisboa”, però pensa en escriure un llibre... Paciència –pensa–, potser està sorgint la possibilitat de publicar una bona obra que parli sobre allò que el motiva en la vida. És l’origen d’una transformació on el passat i la incertesa del present s’abracen contínuament. Afirma Pereira que va ser la relació amb Monteiro Rossi allò que el va dur a actuar, utilitzant la professió com a medi i mitjà per denunciar la injustícia. Pereira adopta així un compromís, el primer en molts anys, quan pren partit en la vida i obre els ulls a la realitat que l’envolta i contra la qual entén que cal rebel·lar-se. És la superació –o no– de la crisi existencial la que conduirà Pereira a prendre les darreres decisions de la seva vida i a cercar un nou refugi per cloure-la.
 
Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual... Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir.
 
J. M. Vidal-Illanes

Etiquetes: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Afirma Pereira"

Jo me'l vaig llegir fa molt temps i el record que en tinc el descrius molt bé, JM. 

"una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual... "

Gràcies pel fantàstic comentari!

Ester F. Matalí

N'has fet una ressenya magnífica. Felicitats!
Per a mi també ser un llibre entranyable, com també ho va ser la pel·lícula, amb el gran Marcello; i la cançó tan bonica en la veu de Dulce Pontes.
Com a rerefons, la ciutat de Lisbos s'erigeix com si fos un personatge més.
Trobarem a faltar Tabucchi, Pessoa i Pereira. I ells, mentrestant, deuen estar fent una copeta a qualsevol bar de la Baixa o del Chiado... Salut!

Míriam C.

Hi ha llibres que et transporten i d'altres que t'obliguen a anar. Per a mi aquest llibre hi té les dues coses.
El vaig llegir fa molts anys i em va fer anar a Lisboa per viure de prop aquelles sensacions, sentir aquelles olors i escoltar aquella música.

Molts anys després, en llegir aquesta magnífica crònica, hi he tornat per un instant a reviure aquella experiència.

Un plaer!

dolors

Em sap molt de greu dir que quan el vaig llegir (me l'havien recomant moltíssim)no em va tocar. Segurament no el vaig saber apreciar en el seu moment. Per compensar aquesta sensació he agafat dos llibres d'aquest autor a la biblioteca per veure si canvio d'opinió. Segur.
El comentari i la comparació amb el fado, magnífics. Potser és això que no li vaig agafar el ritme.

Maria Jesús

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit i immers en una espiral de silenci sense ser-ne conscient però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, li havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i guanya el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciosa i silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat. I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant. Tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.

Un libro muy interesante que ya he leido varias veces, al igual que he visto también la película. Sin darte cuenta te ves involucrad@ en los acontecimientos y en la vida diaria de su protagonista.

Las relaciones entre los diferentes personajes es muy profunda y te puedes ver reflejado en los acontecimientos pues España también pasó por momentos oscuos y terribles con el Franquismo. 

Vi en Pereira un personaje entrañable con unas costumbres sencillas. destacando su comida favorita: tortilla a las finas hierbas y limonada con mucho azucar. Realmente cuando estas leyendo parece que estas saboreando estos alimentos. pues el autor de la obra los describe con gran maestría.

Sí que es vera, jo li tenc una estima especial. A més va coincidir que el vaig llegir just quan tornava de Lisboa i Portugal... No ho sé, té un encant especial que el llibre sap transmetre.

Salutacions!

Margalida

Salutacions!

Margalida

Com et passa a tú, també per a mí aquesta magnífica novel·la va unida a una mena de 'saudade' per Lisboa. Potser la mateixa saudade per aquesta bella ciutat que desprén Tabucchi al llarg de la novel·la. Potser no per casualitat el carrer de l'Alfama on viu Pereira es diu Rua da Saudade. Caldrà visitar aquest carrer molt proper a la catedral, segons Google Maps. Aixó sí, no esperarem a què el taxi arribi fins el final de la pujada (potser ho podriem lamentar).

 

Afirma Pereira és una obra mestra, colpidora i tendra alhora, amb una escriptura exquisita. En Tabucchi va fer bons llibres, però penso que aquest és el millor.

El llibre m'ha agradat molt. El personatge de Pereira amb el seu sobrepès i la malaltia cardíaca transmet un aire de fragilitat que m'ha mantingut tensa durant tota la lectura. Per curiositat, he buscat el conte d'Alphonse Daudet "La última clase" i trobo que és una petita joia. Us deixo l'enllaç per si el voleu llegir: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/fran/daudet/ultima.htm

Personalment amb aquesta obra tinc un clar lligam que la fa molt volguda per a mí i no només pel contingut estricte de la trama. Va unida a un dels meus autors preferits, Fernando Pessoa. Pereira sempre m'hi recorda per diverses raons. En primer lloc, l'acció transcorre a 1938, tres anys després de la mort de Pessoa. Aixó fa que en llegir l'obra em rondine pel cap aquesta pregunta que potser s'hauria fet Tabucchi "¿què hauria fet Pessoa si la malatia i la mort no li hagueren impedit conèixer l'ascenció del feixisme a Portugal i a Espanya?". En segon lloc, Pereira és un periodista que dirigeix un suplement cultural, professió que també va exercir Pessoa. Per altra banda el diari on treballa Pereira és de dretes, i el seu parar també incita tots els personatges a pensar que ho és. La imatge de Pessoa, de tarannà elegant i educat, seria molt semblat (però no quant a la qualitat d'home gras de Pereira, perquè Pessoa era un home prim i alt).
 
Es diu que Fernando Pessoa va ser un « autor de dretes », o si més ho diu d'ell la Viquipèdia (espanyola). La ponència corresponent a Pessoa ho motiva en la seva suposada manca de compromís, per bé que aquesta versió de l'enciclopèdia també reconeix que al final de la seva vida Pessoa va ser autor de textos que revelen un profund malestar en relació amb António d'Oliveira Salazar i a la recentment estrenada dictadura.
 
M'agrada rellegir la novel·la amb aquesta lectura personal, es a dir, pensar que Tabucchi, estudiós i traductor de Pessoa, va voler reflexar aquesta possibilitat en la seva novel·la.

M’ha tingut enganxada des del bon començament. La quotidianitat de la vida pausada de Pereira ens mostra de mica en mica quina realitat és la que es viu al Portugal de 1938. La narrativa de Tabucchi ens trasllada als carrerons de Lisboa, on vivim, patim i ens angoixem com Pereira, qui ens fa còmplices de les seves afirmacions. 

100% recomanable.