El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Crónica de una muerte anunciada

Editorial: 
Bruguera
Any d'edició: 
1981
Valoració dels usuaris: 
9/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 

Fa pocs dies he rellegit Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. Rellegit per tercera o quarta vegada, és un dels poquíssims llibres que he repetit, no tinc costum de fer-ho. Crec que va ser el primer de García Márquez que va caure a les meves mans, i va provocar-me un desfici per acaparar qualsevol cosa de l’escriptor. He mirat la data que vaig escriure a la primera pàgina: sant Jordi de 1983. Comprovo satisfeta que 30 anys després l’efecte és similar.

Com és possible que et mantingui l’interès? Que et dugui a gairebé un atac d’ansietat? La fatalitat, tan present en l’obra de García Márquez, planeja sobre el lector com sobre els personatges, el protagonista, els testimonis. No te’n pots escapar. Arribes al final i penses en tornar a començar, a veure si tal vegada no ho has llegit bé. Després d’aquesta crònica, és molt difícil gaudir de gaires novel·les d’intriga. I tanmateix, ho sabem tot des de les primeres pàgines: qui és la víctima i qui és l’assassí (assassins), i el mòbil del crim. Ara que està de moda el mot spoilers, aquí trobem un cas que no pot ser spoilt de cap manera, ni que ho vulguéssim.

Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Continua sent la meva novel·la preferida de García Márquez, i una de les meves preferides, en general. Des de la primera línia saps com acabarà, i tanmateix és impossible deixar-la, i mantens l’esperança que potser ho has entès malament, potser al final no el maten, però sí, és això el que passa: que el maten, tal com t’han dit a la primera frase.

Etiquetes: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Crónica de una muerte anunciada"

Gràcies Elisenda,

M'has fet venir ganes de llegir-la. La  poso a la llista dels llibres pendents per a l'estiu que creix tant que ja començo a pensar que necessitaré part de la tardor.

 

Salutacions!

Margalida

Sí, Margalida, l'estiu és massa curt. O l'hivern massa llarg... La pluja també ajuda a treure temps per llegir, com avui.

Salutacions.

Elisenda

Crónica de una muerte anunciada fa servir una llicència cinematogràfica que dissortadament es confundeix: el suspens.

No parlarem de les relacions del geni colombià amb el cinema, perquè són força conegudes. Però anem per feina. Usualment es denomina misteri, tensió, thiller, etc... a l'ansietat que deslliura el camí de la informació narrativa, siga qui vulga el mitjà. Ara bé no totes les oques tenen bec quant a les llicències que accentuen la trama.

Gabriel García Márquez amara tot el llibre que esmenteu, amigues, de suspens. Açò significa com diu Elisenda, que des de bon començament coneixes què s'hi esdevindrà. Per la qual cosa adquireixes una informació prèvia com a premonició, però la coneixes tu desde fora. Tant els que són dins el llibre o dintre la pel·lícula no tenen aquesta informació. Això és tot just el suspens, és a dir, el complet coneixement que la mort anunciada succeirà o ha de succeir. Per això l'ansietat t'afeixuga, com déiem suara, perquè tens una informació prèvia: el suspens.

Bé amigues ha estat una opinió

Cordialment,

Agustí.

 

Fa tant de temps que el vaig llegir... I sí també em va agradar força.

Li cadria una relectura. Gràcies Agustí per la teva informació tan estimable com sempre. Segueixo pensant en el curs que ens podries donar sobre llenguatge cinematoigràfic. Si vols aplicat a la literatura o al revés o de qualsevol manera. Crec que ens interessaria a més d'un o d'una Ara que estem en procés de canvis amb Quelleigeixes . Apunto el primer (o el segon) suggeriment

Maria Jesús

Finalment l'he llegit. M'ha agradat molt, no puc afegir gaire més cosa a les vostres paraules, l'angoixa que va in crescendo i que te fa pensar una i mil vegades -No pot ser que el matin, hi ha trampa-. Però la novel·la és redona i no en té cap de trampa.Només la d'utilitzar un estil magistral que t'atrapa i t'arrossega dins la història. És vera, com diu n'Agustí, que la vius des de fora. No deixes de ser el lector que llegeix la crònica, però la vius  com si l'haguessis vist amb els teus propis ulls. Magistral.

 

Salutacions!

Margalida