El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

El somriure de Darwin

Editorial: 
Llibres del Delicte
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2017
Valoració dels usuaris: 
8/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 
Max és un rodamón que viu al carrer amb el seu gos i passa la nit en un caixer automàtic davant del balcó de Noemí, dona callada i solitària que arrossega un terrible fantasma del passat. Noemí té un veí gairebé desconegut, Ivan, un jove malcarat que no li ofereix gaire confiança. Quan un altre vagabund és assassinat dins del caixer que Max freqüenta, ell es converteix en el principal sospitós. Però Noemí es resisteix a acceptar-ho i decideix actuar, mentre les vides dels tres personatges s’entrecreuen insospitadament.
Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

El primer que ens crida l'atenció quan comencem a llegir «El somriure de Darwin», és la seva estructura: per diferent, per esclaridora, perquè em permet anar entrant a la trama saben el que m'aniré trobant, sense desvelar-me ni avançar-me res. Amb un ritme pausat, però que en cap moment decau ni ens fa perdre l'interès; al contrari, que ens convida anar avançant pàgina a pàgina, despertant la nostra curiositat i ens fa còmplices dels protagonistes.

«El somriure de Darwin» és una novel·la coral, on tots els protagonistes tenen el mateix pes específic. L’Anna Maria Villalonga situa l’acció en un barri de Barcelona, sense dir-nos quin és. No ens fa falta saber-ho, el que en ell passa..., podria succeir en qualsevol punt de la ciutat.

És una novel·la que ens parla de persones, dels personatges. Ells són el verdader motor de la història; són els que van teixint la trama com si d'un cobrellit de patchwork, fet amb retalls de les seves vides, es tractés.
Els personatges per sobre de la trama, confereix un caire molt més íntim a la novel·la; el lector espera saber que va succeir en el passat dels protagonistes, quin va ser aquell detonant que els ha dut a ser com són. Perquè aquests fets, són els que marcaran el ritme de la trama i els que la faran avançar cap al final.

I per arribar al lector de la manera que ho fa —tocant les fibres més sensibles de cadascú; donant-nos un cop de puny a la boca de l'estómac que ens deixa sense alè; recargolant-nos de dolor; del dolor que senten els protagonistes i que acabarem fent nostres— l'Anna Maria Villalonga crea personatges rodons: amb un passat que és el que els marca el camí; amb una història al darrera; amb un present que viuen com bonament poden i un futur incert.

Veurem com la vida d’unes persones, que no poden arribar a ser més diferents entre ells (o poder no tant...), acaba confluint en algun moment; en el mateix espai i el mateix temps.
Arribaren a odiar i a estimar als personatges, amb la mateixa força que estic segura que els ha estimat l'autora mentre els creava.
I mentre vas avançant en la lectura no pots deixar de preguntar-te: Quin pes tenim els pares en el que els nostres fills seran en el futur? L'Anna Maria ens demostra que molt, que els pares som, en el millor dels casos, el mirall on els fills es veuran reflectits; però que hi ha vegades que les nostres actuacions, la nostra manera de ser, el que desitgen per ells se'ns gira en contra i els nostres fills volen ser tot el contrari, actuen d'una forma completament oposada a la nostra. I això és el que es passa tant a en Max, la Noemí i l'Ivan. Tots tres esdevenen tal com són per culpa (o gràcies a...) voler ser diametralment oposats als seus progenitors.
 
I acabes la novel·la amb un regust agredolç i els ulls humitejats. Tens el bon sabor de boca de quan acabes una molt bona lectura i la tristor immensa de com acaben els personatges..., especialment dos d'ells, però fins qui puc llegir.
 
Si «La dona de gris» en va captivar com a lectora, «El somriure de Darwin» ha remogut en mi una quantitat de sentiments, moltes vegades contradictoris, que feia molt temps que una lectura no aconseguia despertar. Perquè si bé és cert que l'important són els personatges, no poden obviar el fet, que a través de les seves accions i del que els hi succeeix, l'autora fa una forta crítica social a certs comportaments i actuacions de la nostra societat.
 
De nou, l'autora ens demostra que per escriure una bona novel·la negre no ens fan falta ni grans assassinats, ni un fort desplegament de les forces de l'ordre públic, que sense aquests ingredients també es pot fer novel·la negra de qualitat.
 
Bruixeta

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "El somriure de Darwin"

Una petita opinió

A mi el que m'agrada de qualsevol obra artística és la forma. Des de fa uns quants anys el tema ha passat a ser secundari. Pràcticament totes les avinenteses humanes són a la literatura grega. El que és infinit és el llenguatge, la sintaxi, l'arquitectura formal i les llicències narratives.

Opine que Anna-Maria Villalonga ens trasllada un tema actual i etern, perfectament descrit per la senyora que ha fet magistralment la ressenya de més amunt. 

Però allò que m'ha fagocitat com un aiguamoll és com narra l'autora. Tres punts d'albir explicitats, que coincideixen a poc a poc, bo i formant una unitat. Repeticions que l'escriptora ens serveix perquè reelaborem i participem, configurant nosaltres -si volem- el nostre propi escenari. Arribarà un moment, poc abans i poc després de l'assassinat que te'n dus el llibre a qualsevol zona de casa teua. Impossible deixar-lo. Posteriorment assistirem a l'explicació, com toca en una novel·la negra, del per què de tot plegat.

Per concloure aquest comentaricrec que l'escriptora ha sabut fer servir diferents registres, des del descriptiu culte al vulgar de carrer, una barreja impecable, sense barroquismes ni subordinacions, llenguatge pur i dur del gènere perfectament explicitat per Anna-Maria Villalonga.

 

La tinc pendent. Vull acabar amb Mística conilla (aquests dies vaig molt lenta) i després m'hi posaré.

Ester F. Matalí

Molt d'acord amb tot el que s'ha dit aquí. Una estructura rodona i un llenguatge exquisit. Un clàssic renovat i una novel·la amb un rerefons social que, coneixent l'autora, no podia faltar.

El recomano!

Ester F. Matalí

Costa molt traslladar a unes breus paraules tot el que la millor dama de negre catalana transmet en les seves novel·les, on la humanitat o no tanta, les virtuts i els defectes, els crims més esfereïdors i la sang vesada traspuen plana rere plana arribant a l’ànima de cada lector.

Anna Maria Villalonga torna a sorprendre amb un nou títol a la col·lecció de Llibres del Delicte, personalment em va encisar amb “Les veus del crim” on ens trobem davant dotze converses amenes, disteses, on l’entrevistadora mostra un gran coneixement de cada autor i de les seves obres, una tertúlia que deixa al lector amb ganes de més, on descobrirà nous lectors i obres que potser li havien passat per alt, “Elles també maten” una novel·la apassionant on es deixa emportar per la tinta negra que porta a les venes, “La dona de gris” on els lectors s’endinsaran en una novel·la on es conjuren la rutina i un fet desencadenant que canviarà la vida d’un somiatruites, té cura de la organització de “Noves dames del crim” on ens regala un breu relat i avui ens vol presentar El somriure de Darwin.

Una novel·la amb un rerefons generacional, on tres personatges creuaran les seves vides de manera curiosa i on les llàgrimes s’escaparan de les seves paraules.

Sé que us estic presentant una novel·la negra, que m’hauria de centrar en aquest fil conductor, però no puc, s’ha superat a si mateixa creant uns personatges tan reals, mundans i detallats que m’han deixat fora de combat.

En Max és un home gran que viu al carrer, un carrer de Barcelona qualsevol amb la companyia del seu estimat gos, la Noemí té els cabells vermells, és una jove treballadora que no vol mirar enrere i l’Ivan és un inconformista nat, res es prou bo ni res està prou bé.

Aquest tres personatges són com són degut al seu passat, porten l’empremta dels seus pares a la seva manera de fer o de portar-ne la contra, un fet que m’ha recordat un joc de paraules amb el nom d’en Darwin del títol i el del pare de les teories de l’origen de les especies i com aquestes evolucionen amb els aprenentatges adquirits de generacions passades. Un detall fi que podria passar sense més importància però que m’ha agradat.

Una novel·la profundament psicològica, amb una estructura desconstruïda on el fet d’un argument d’assassinat amb el seu testimoni presencial i un condemnat, ja sigui culpable o no, mostra no tan sols la tristesa de la soledat en una societat immensa, sinó de la injustícia moral i del prejudicis.

Us ven prometo que el final m’ha deixat un regust amarg a la gola i m’ha obert els ulls a veure la nostra Barcelona des d’un punt on acostumem a girar el cap. @PetitaLlibreria

Una novel·la de personatges i d'emocions. Ben construïda i de lectura fàcil i amena com tota la literatura de la VillalongaÉs un plaer llegir-la.