El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

La pell freda

Editorial: 
Any d'edició: 
Altres dades: 
Valoració dels usuaris: 
7/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 

Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l'únic habitant de l'illa no sortís a rebre¡l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des daquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d'amor, de por i desperança.

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "La pell freda"

Un llibre sobrevalorat la lectura del qual sí deixa patent que la por i la malfiança són els nostres veritables enemigs. Tothom pot ser bo, encara que diferent.

[img]http://img16.imageshack.us/img16/6869/firmaclint.jpg[/img]

Una història angoixant que no et deixarà indiferent, o l'odiaràs o t'encantarà, on és descriuen a la perfecció les pors en vers a lo desconegut.

"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem"

Com es devien sentir els homes primitius davant els enemics? Doncs possiblement com el protagonista d'aquesta història lluitant per la seva supervivència. Història original i sorprenentent.

No entenc el per què del seu èxit: una molt bona idea a l'inici, però sense història que la desenvolupi.

L'he rellegida després de tres o quatre anys. M'ha agradat igual. La trobo original, ben construïda, gens convencional. És per passar una estona agradable sense ser, per a mi, una obra imprescindible.

Tot i que se li ha de reconèixer un gran treball a l'escriptor, a mi no em va arribar gaire. Em va deixar la pell freda, si m'admeteu un acudit fàcil i segur que repetit.

Un estiu algú em va posar una manopla molla a l'esquena. L'ensurt i l'angúnia és el que se sent. Igual que el llibre, però no pots parar de llegir-lo.

Sorprenent !! Després del seu gran èxit vaig decidir llegir-la, reticent per l'etiqueta de novel·la fantàstica que se li havia posat. Em va sorprendre i em va agradar molt.

A mi em va deixar indiferent. aquest escriptor ja m'ha defraudat dues vegades. se li ha esgotat el crèdit

A mi no m'ha convençut gens, aquesta novel.la, ara bé que ha d'ahever-hi gustos per tot...

fantàstica, val la pena llegir-la.

Mai seré feliç, si soc víctima de les meves emocions, esclau de les meves passions o presoner d'estúpides esperances.
{Phil Bosman}

La pell freda és aquesta membrana, filtre o mediació que hem interposat amb les coses: aquesta pell de monstres que ens creix i (com la sang) es fa freda per no fer-nos massa sensibles a la realitat.

Els ulls són el mirall de l'ànima

Per qui estigui interessat en el terror psicològic. Hi ha monstres però els protagonistes són els sentiments humans davant la supervivència. Poca acció o argument. Però el Sánchez Piñol sap escriure

[img width=65 height=45]http://sadabombon.files.wordpress.com/2011/08/zzzz_aleph.jpg?w=640&h=392&crop=1[/img] ...relligat amb amor en un volum, allò que en l'univers es desfà en fulls

Inici interessant, però pel meu gust degenera en una descripció \llefiscosa\ que no aconsegueix aportar la reflexió psicològica que prometia. Per cert, no us recorda els mites de Cthulhu de Lovecraft?

Estic a punt d'acabar-lo, i de moment no ha estat una lectura tan dolenta com m'havien avisat, però és rara, estranya i una anada d'olla brutal. Ves a saber què li passava pel cap a l'escriptor mentre la redactava, perquè de debò que no té ni cap ni peus, però com molt bé diu en Davnur: "o l'odiaràs o t'encantarà".

Sincerament, si t'agraden les coses rares te la recomano (però moolt rares, perquè a mi m'agraden i no ha estat el cas), pe`ro en general la desaconsello del tot.

No sóc amamnt de les històries fantàstiques, però aquesta novel·la em va enganxar des del primer moment i no sé per què, no vaig poder deixar-la fins que la vaig acabar: sorprenent, angoixant, llefiscosa, et manté en tensió constant, apassionant,...Poques històries m'han sorprès tant com aquesta!

Un llibre molt extrany, mai no havia llegit res d'aquest estil. No em va desagradar, però et deixa amb una sensació extraña (suposo que és perquè com que està tant ben escrit t'acabes pensant que ets el protagonista i ets sents igual que ell). El que em va impactar més del llibre va ser el final, era com indignant que el protagonista acabès cometent els mateixos errors, però justament per això, penso que és un molt bon llibre, perquè et desvela com som els humans si només ens preocupa la supervivència.

La veritat és que me l’han recomanat molt, Mapaor, però encara no m’he decidit a donar-li un cop d’ull. És àgil o se t’ha fet pesat en algun moment?

Per cert, sabies que el 20 d’octubre s’estrenarà la pel·lícula de “La pell freda”? Aquí pots veure’n el tràiler yes

Mx 

Jo te la recomano, però no t'asseguro res pk és del tipus de llibres que o t'agraden molt o no t'agraden gens... Jo recordo que el principi se'm va fer molt pesada, però tmb perquè el vocabulari era complex i jo era més petit. Però després del principi que t'explica una mica del seu passat, la novel·la agafa molta més acció.

No sabia lo de la peli però normalment no estan a l'alçada del llibre. Espero que Wonder si ho estigui cheeky.

 

Mapaor

És un llibre que el tinc com un dels preferits a la meva petita biblioteca de casa. El trobo imprescindible de llegir per qualsevol lector de novel·les. La manera com està escrit em fascina.

Em fascina aquest llenguatge d'antropòleg que ja em va agradar tant a Victus. Les reflexions sobre la condició humana són tan contundents i alhora tan senzilles, que és igual què passi a la novel·la. És un plaer llegir Sanchez Piñol perquè té una literatura original i perquè alhora aprens sobre tu  mateix.

Però és que la novel·la enganxa des del principi i el final és prou sorprenent.

L'altre dia vam llegir en un club de lectura de la meva ciutat El cor de les tenebres. El pròleg és de Sánchez Piñol i parla justament de La pell freda, que a mi també em va agradar. Parla de la visió que tenim dels altres, del colonialisme, del salvatgitsme de l'ànima humana.

Us copio la part en què compara la seva obra amb Conrad. A mi em va ajudar a entendre més les dues obres (el pròleg sencer està en línia aquí: https://sembrallibres.com/wp-content/uploads/2017/12/Elcordelestenebres-...

Les nostres tenebres, els nostres cors No puc acabar aquest pròleg sense una confessió: mai cap llibre s’ha entrelligat tant amb la meva persona i la meva obra com El cor de les tenebres. A mitjans dels anys noranta, jo era un llicenciat en antropologia que feia el meu treball de camp a l’rdc. Per ser més precisos, en un lloc geogràficament molt proper on Conrad situa l’espantós camp base de Kurtz. Una casualitat de mal averany, en diríem. Però això no tenia cap relació amb el meu projecte. Jo em limitava a fer treball de camp amb els mbuti, mal coneguts per nosaltres com «pigmeus». Una societat extraordinària, vital, lliure de les nostres cotilles socials. Per a mi va ser una experiència única, benèfica, que em va fer créixer humanament i intel·lectualment. Per desgràcia, mentre era allà va esclatar la guerra civil a l’rdc. Occident sempre ha ignorat l’Àfrica subsahariana, com ho demostra que ni avui en dia som conscients del que va significar la guerra del 98. Em limitaré a una dada: alguns càlculs situen la mortaldat en tres milions de víctimes. Morts en combats, morts en execucions i, sobretot: fugitius que van morir pel fet d’haver-se amagat a la selva. La gent ignora que, en contra del que ens imaginem, la selva és molt pobra en recursos alimentaris. Va ser com abandonar milions de persones al desert del Sàhara, i disparar-les si n’intentaven sortir. Pel que fa als mbuti, molts van acabar assassinats i devorats pels soldats, en ritus antropofàgics que no vull descriure. I enmig de tot plegat, un pobre antropòleg pendulant per allà. Àfrica sempre ens fa culpables: si participes en l’hecatombe, perquè hi participes; i si t’hi abstens, perquè t’hi abstens. La guerra és una de les formes de l’horror. I la nostra vivència de la guerra, l’horror de l’horror. Optimista, jo al principi creia que tot aquells espants acabarien foragitats de la nostra memòria individual i fixats en aquesta memòria col·lectiva que és la Història. Molt em temo que serà exactament al revés. Vint anys després, ningú parla d’aquella guerra oblidada, i en canvi pels que hi vam ser és com si hagués passat ahir, com si estigués passant avui i hagi de passar demà. Tot el que puc dir és que en tornar del Congo, amargat, vaig abandonar la tesi doctoral. Però vaig escriure la meva primera novel·la. Que se’m perdoni la petulància: només la menciono perquè casualment va aparèixer el 2002, justament cent anys després d’El cor de les tenebres i perquè La pell freda, que a hores d’ara continua sent la novel·la catalana més traduïda, és una versió explícita de l’obra que avui prologuem. De fet, les últimes paraules del personatge principal són una rèplica de les últimes paraules de Kurtz. Sí, Kurtz. Durant molt temps em vaig preguntar sobre aquest personatge. Sobre Kurtz i també sobre Marlow. Què significa cadascun, el mirall que implica en les nostres vides, si som Marlow o som Kurtz. Fins que un dia descobreixes que la pregunta no té sentit, que tots som Marlow i Kurtz alhora; que tots som el nostre destí i la recerca del nostre destí. Al capdavall, el mèrit d’El cor de les tenebres potser no sigui ni estilístic ni històric, ni moral ni humanístic. Ni tan sols literari. Potser la gran troballa de Conrad hagi estat mostrar-nos que, després de tot, l’autèntic cor de les tenebres es troba a les tenebres del nostre cor.

Ester F. Matalí