El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

La pura veritat

La pura veritat
Autor/s: 
Editorial: 
Fanbooks
Traductor: 
Joan Josep Mussarra
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2016
Altres dades: 
Valoració dels usuaris: 
0/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 

Llista de les coses indispensables per al viatge de la teva vida:

-Càmera

-Llibreta i bolígraf

-Bitllet de tren (només anada)

-Gorra de llana

-Píndoles

-Botes de muntanya

-El millor gos del món

Deixar enrere:

Tota la resta

Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Poc mesperava

Trobar un llibre així

La Mixa plora

Com al protagonista daquesta novel·la li agraden molt els Haikus he decidit començar la meva ressenya amb un d’ells. Si no sabeu què és un haiku, el mateix Marc ho explica al llibre:

“-És una mena de poema –li vaig explicar-. Es diu haiku. Sempre té tres línies.

-Per què?

-Perquè és així. I les línies sempre han de tenir el mateix nombre síl·labes [...] La primera línia d’un haiku sempre té cinc síl·labes. [...] La segona línia sempre té set síl·labes. [...] I llavors l’última línia torna a tenir-ne cinc.”

Doncs bé, tal i com diu el meu haiku, aquest llibre em va agafar per sorpresa. La portada i la contraportada desvetllaven el mínim possible i no tenia ni idea del que m’hi trobaria. En fullejar el primer capítol, però, em va ben enganxar. Me’l vaig acabar gairebé d’una tirada i em va tenir amb l’ai al cor fins al final. El darrers capítols ben bé els vaig llegir en diagonal perquè tenia moltes ganes de saber com acabaria! I això és un pena, perquè va arribar un moment en que gairebé no prestava atenció al bonic estil narratiu de Gemeinhart, el qual és fluït, senzill, impactant i poètic. Aquí us en deixo alguns exemples:

p.97 “-Fas moltes fotos?

-Sí. M’agrada fer-ne.

-Per què?

Em vaig arronsar d’espatlles.

-No ho sé. Crec que m’agrada... m’agrada... la sensació d’atrapar una cosa. De quedar-me una cosa. [...] És com, no sé, quedar-te un tros de vida. Passen moltes coses, tota una pila de petits moments queden enrere, i desapareixen. I un mateix també desapareix. [...] Però si fas una foto, el moment no passa. L’has atrapat. És teu. I el pots conservar.”

p.85 “Se sentia immobilitzada. Com una papallona clavada en un suro. Tot els ulls la miraven. Abans que hagués tingut temps de provar de moure les ales, va sonar el telèfon.”

Tal i com el seu títol indica, “La pura veritat” és un llibre que conté veritats com temples. Ens fan reflexionar sobre les coses que més importen a través de personatges molt reals amb els quals he empatitzat des del primer fins a l’últim (fins i tot amb la cambrera mastega-xiclet ^^)

Però sobretot he admirat la fèrria determinació del Mark (encara que més d’un cop he tingut ganes d’escridassar-lo). Això sí… Quina sort que en té del Beau! Per favor, jo també vull un gos així!! La seva relació m’ha recordat a la del jove advocat Theodore Boone i el seu gos Judge als llibres de John Grisham (però portada a l’extrem!).

I per últim però no menys important, s’ha de reconèixer que el que hi ha entre el Mark i la Jessie és amistat de debò i la resta són romanços… M’agrada com Gemeinhart ha sabut mostrar la veritat més gran de l’amistat: que no és senzilla, sinó plena de sacrificis, compromís i reciprocitat. L’amistat més forta és aquella que persisteix en els moments més difícils.

Si seguiu les meves ressenyes i BookTags sabreu que no sóc fan del gènere realista, i un dels motius és perquè si una història em posa trista o m’emociona massa... Ploro de valent! =) En la meva defensa diré que mentre llegia “La pura veritat” vaig aguantar força bé fins al final. Però un cop vaig tancar les pàgines del llibre vaig necessitar uns quants kleenex i una espatlla sobre la que plorar.

Parlant del final... Tot i que el desenllaç era bastant previsible Gemeinhart em va fer patir fins a l’últim capítol abans de decantar-se per l’opció que més desitjava que passés.

No us ho penseu més i acompanyeu al Marc i al Beau a “La pura veritat”. Aconsegueixin o no fer el cim, aquest serà un viatge espiritual que no oblidaran mai (i potser vosaltres tampoc).

Fi de ressenya

Comença l’aventura

A què espereu?

Llegiu la ressenya sencera a  Paraula de Mixa

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

"La pura veritat" encara no té comentaris, sigues en primer en comentar!